• Intentar traslladar al veí l'emprobriment de la recessió acaba aguditzant l'empobriment general

La crisi econòmica que estem vivint aquests darrers anys té, a més de moltes altres característiques singulars, una mena de dimensió polièdrica que ha fet que en cada fase del seu desenvolupament mostri una cara diferent. Així, en una primera instància l’hem vist en forma de crisi financera; després, sense que això signifiqués que la fase anterior estigués superada, es va manifestar clarament com a crisi de l’economia real; i, recentment, com una reacció de caire proteccionista a les crisis específiques anteriors, en forma de guerra de divises.

Aquesta, com totes les guerres, té sens dubte efectes perniciosos. A més, aquest no és un conflicte convencional en el sentit que del seu resultat derivi que uns països guanyin i els altres perdin, sinó que es tracta d’una guerra que, si no s’atura a temps, el més probable és que perdi tothom.

Efectivament és fàcil que les estratègies econòmiques de sortida de la crisi que es basen a tractar de traspassar al veí l’empobriment que inevitablement comporta qualsevol recessió acabin aguditzant l’empobriment general.

És cert, però, que en el curt termini les conseqüències negatives per als diferents països no són equivalents i també sembla evident que l’actitud pacifista de l’eurozona en aquest conflicte fa que, fins al moment, la gran víctima d’aquesta situació sigui l’euro, que en no presentar-se a la gran cursa internacional de la depreciació de les divises, està pagant, via pèrdua de competitivitat de les seves exportacions, una gran part dels danys que està generant aquesta guerra internacional de les divises. Efectivament, augments de cotització de la divisa de l’eurozona de l’ordre del 15% respecte al dòlar en poques setmanes i també revaloritzacions significatives respecte al ien o a la lliura esterlina no són un factor que ajudi a la recuperació europea que, com la majoria d’àrees desenvolupades del planeta, amb les demandes internes deprimides pel mateix impacte de la crisi, confien en l’exportació com el gran dinamitzador de les seves economies.

És sabut que s’està exercint una considerable pressió internacional, des de fa molt de temps, per a què la Xina, país amb un saldo exterior extraordinàriament favorable i amb una dinàmica expansiva de la seva economia encara elevadíssima –amb un creixement del seu PIB superior al 10%– propiciï la que seria una lògica i necessària apreciació de la seva divisa. L’èxit d’aquesta pressió està essent certament minso (de fet la Xina ja va acceptar el juny passat reduir els controls sobre la seva divisa, però es tracta d’una suavització clarament insuficient a la vista que el reminvi s’ha apreciat poc més d’un 2% des d’aleshores). Tampoc no hi ha símptomes que la Xina estigui massa predisposada a reconsiderar la seva posició i a facilitar la solució del conflicte a través d’acceptar una revalorització de la seva divisa que perjudicaria el seu gran avantatge competitiu en els mercats internacionals i que es troba a la base del seu extraordinari desenvolupament. Les autoritats xineses accepten, no obstant això, que la revalorització de la seva divisa s’haurà de produir, però parlen que això succeirà a mitjà termini. Però, en un país mil·lenari com la Xina, no està massa clar què s’entén com a mitjà termini, malgrat que tot fa sospitar que la seva idea del mitjà termini s’assembli a la que Keynes tenia del llarg termini, quan deia allò que «a llarg termini tots estaríem morts».

I mentre la revalorització del reminbi no es concreta, els EUA, el Japó, Brasil, Suïssa, el Regne Unit, Corea del Sud i un llarg etcètera de països s’afanyen a desenvolupar polítiques intervencionistes –en alguns casos més manifestes, en altres més opaques– per assegurar que les seves divises es mantinguin baixes, imitant, en definitiva, l’estratègia xinesa i fomentant que el món entri en aquesta cursa perversa de devaluacions competitives que finalment és la cursa del proteccionisme. Un proteccionisme que, com es va demostrar en la Gran Depressió, és la formula que l’únic que garanteix és que es retardi el retorn del creixement mundial.

Per evitar la confirmació d’aquest escenari negatiu caldria començar a posar, com abans millor, fil a l’agulla per reeditar un acord de col·laboració entre els principals països i àrees econòmiques del món equivalent al que es va adoptar a l’Hotel Plaza de Nova York el 1985 per als EUA, Japó, Alemanya, França i Canadà, i que va evitar aleshores una greu crisi canviària a escala mundial.

És evident que el mapa d’influència planetari ha canviat de forma molt significativa aquests darrers vint-i-cinc anys i avui en dia el paper de la Xina –que posseeix gairebé el 30% de les reserves mundials en divises– resulta totalment clau en la definició de qualsevol tipus d’acord que persegueixi l’estabilitat en el sistema monetari internacional, com també és imprescindible un major grau de protagonisme del conjunt de països emergents.

Tot i el fracàs de l’assemblea recent de l’FMI d’aconseguir acords concrets en pro de l’estabilitat canviària i que continuï sense reeixir la idea que els països emergents tinguin major pes de decisió en l’FMI a canvi d’un major grau de responsabilització en la solució del problema plantejat, sembla evident que aquest és el camí necessari a seguir.

Cal, si més no, tenir esperança que en la propera reunió del G-20 a Seül s’assoleixin avenços significatius en aquest objectiu d’avançar en els acords internacionals en relació amb l’estabilitat canviària, tot i que ara per ara aquests es veuen, malgrat la seva necessitat i urgència, encara força llunyans, malauradament.

Director general de Banca Privada d’Andorra

Per a més informació consulti l'edició en paper.