La sobtada aparició d’una línia blanca a la tartera del Pic de Carroi, ha permès constatar dues coses. La primera és que cap intervenció en el territori es pot fer al marge de les institucions. El dia de Meritxell, quan encara no s’havia desplegat ni una quarta part del llençol que conforma l’obra ‘Longitud sense amplària’, la policia i els banders es van mobilitzar en un tres i no res, davant de l’allau de trucades d’advertència dels sorpresos ciutadans. Per tant, si l’objectiu de tot plegat era cridar l’atenció dels ciutadans, ho va aconseguir des d’un bon principi.  
 

Un cop la instal·lació de Miquel Mercé ja s’havia completat, tothom s’ha vist capaç de dir-hi la seva. Una de les frases que més he escoltat  és ¿qui ho paga això?. A partir d’aquest anàlisi bàsic, de caire econòmic, tota mena de divagacions: una imatge de neu –a Andorra el color blanc és molt present en el  paisatge–; una pista per a entrenar amb motos, o per on deixar-hi baixar bicicletes; un desplegament per a poder-hi introduir canonades; una proba pilot, per a després poder-hi instal·lar alguna mena de suport publicitari –a l’estil del molt conegut Hollywood que es pot llegir en les muntanyes de Los Angeles i que en tantes ocasions s’ha vist a la televisió o al cinema–  o fins i tot, i qui sap si amb una certa ironia de fons, algú es demanava si es podia tractar d’una senyal destinadaals  futurs usuaris de l’heliport. 
 

Per la seva banda, en aquest periòdic i dins la indispensable  secció la foto del dia de divendres passat, en Tony Lara realitzava un exercici que el podríem anomenar com a metartístic.  El fotògraf, tot mostrant un semàfor en el primer pla de la fotografia  suggeria que la línia blanca, que quedava en un segon pla, també podia ser una carretera. 
 

Donades les seves dimensions,  aquesta línia blanca en la muntanya, és  l’obra més visible de la Land Art i per tant també serà la més comentada. 

Aquesta, i altres obres romandran en els paisatges andorrans fins al deu d’Octubre. De tota manera, ja des de mitjans d’agost, altres obres havien vist la llum –com ara els Estripagecs d’en Pere Moles o les Vaques d’en Pere Cruz– tot preparant el terreny.
 

El cert és que, durant tot un més, aquesta proliferació d’elements artístics continuarà estant sotmesa al judici d’uns ciutadans que són els que tindran la darrera paraula, que no deixarà de sorprendre’ns, com ho ha fet la darrera interpretació que he escoltat. 
 

Aquesta es produí davant les ‘Five Orange Spheres’ que s’exposen a la Plaça del Consell General a la mateixa capital andorrana, quan un nen, en veure-les, afirmà convençut: «Mira, les boles de drac!. Però n’hi falten dues! Com ens ho farem per demanar un desig, al drac Shenron?».