La impressió que em va donar ahir veure a l’FC Andorra jugant a l’Estadi Nacional va ser francament molt bona. Fa patxoca que l’equip jugui en aquesta instal·lació i que s’hi vegi futbol de forma regular. Al cap i la fi va ser la UEFA qui va posar els calers per construir-lo. Però aquest és un capítol a part, del que ja se n’han escrit moltes línies. I és que som molts els que no entenem com un camp pagat pel màxim organisme europeu del futbol no vegi cada cap de setmana, o si ho allarguem cada quinze dies, partits d’aquest esport. Només els partits de la selecció és massa poc.
 

En la matinal es va trobar a faltar gent. Segurament el nombre era similar als que es reunien a Aixovall, però amb una graderies amb força més capacitat el forat el veia més gran. El que no millora és l’estat del terreny de joc. Passen els mesos i la gespa continua igual de malament. I el cautxo es troba per tot arreu, fins i tot als seients de la part alta de la graderia. Ja és curiós que arribi fins allí. S’aixeca de mala manera. Aquest és un dels millors estadis de la categoria, si no el millor, però la superfície verda no està acord amb l’estadi. I més tenint en compte que es tracta d’una instal·lació inaugurada fa poc més d’un any.
 

El que també es va poder comprovar, anant a la vessant esportiva, és que l’FC Andorra aquesta temporada haurà de treballar de valent si no vol passar angúnies. Es troba en una divisió amb cara i ulls, amb equips amb una altra estructura que no pas a Segona i plantilles molt treballades i competitives. L’experiència d’altres temporades ja la té i sap a que s’enfronten. La disciplina tàctica, i el poder físic, seran vitals al llarg del curs. En aquest primer matx es va poder comprovar que encara queda per arribar a comptar amb un to físic adient. Per banda gironina també. Estem a principi de temporada i és una situació normal.
 

Del partit em quedo amb la bona entesa entre Riera i Arturo, amb l’encert sota pals de Pol, i el rendiment de Cisteró, que tot i la seva joventut es presenta com un defensa contundent, que es fa respectar. I se sap posicionar. Per banda negativa estan les baixes que s’acumulen. Robert, amb una lesió muscular, i Àngel, que va acabar l’enfrontament amb el nas trencat. A aquestes circumstàncies se li sumen una d’inesperada. Mateo sorprenia a tots anunciant que marxava només finalitzar el partit. És d’imaginar l’empranyada que deuria agafar Justo Ruiz quan tenia l’uruguaià al davant explicant-li la seva deicisió, i els perquès, tot just acabat el matx. Ara que comença la temporada i que semblava que les coses prenien la bona direcció, el club es troba amb un nou problema. Perquè la reacció seria molt més tranquil·la si aquesta incidència se l’haguessin trobat un mes enrera. Però les coses van com van i ara tocarà trucar a diferents portes per tractar de reforçar la plantilla. Perquè al darrera es necessita algun reforç.