Quina setmaneta hem viscut al Principat a nivell esportiu. Tant que desitgem les coses i quan les aconseguim, coincideixen en data, però com dirien els entrenadors de futbol alhora d’escollir entre un jugador o un altre: «Beneït problema».
 

La Vuelta 2015 arriba el dimecres passat al Principat ho fa en unes condicions úniques: el Tour havia estat un imant magnífic perquè la gent s’enganxés també a la gran ronda espanyola, que complia 80 anys i tenia un calendari revolucionari, ple de nouvinguts. Entre ells Andorra, que estrenava un recorregut que molts cataloguen com el més dur de la història i que tenia l’etiqueta d’etapa reina. Potser en les negociacions amb Unipublic –l’empresa organitzadora– es podia haver guardat el nom d’algun dels sis ports que hem posat en el mapa, perquè després d’això poc o res nou podrem mostrar al món de les temibles carreteres andorranes en futures edicions. Tot i que d’altra banda, és comprensible jugar-t’ho tot a una carta per poder entrar en el recorregut d’una Vuelta que interessa, i molt, per exemple perquè faci via d’enllaç amb la cursa per excel·lència, el Tour. 
 

Poder veure els Froome, Valverde, Quintana o Purito, qui –si no se sabia ja– es va refermar com el símbol de la marca Andorra que és –i que el de Parets del Vallès porta com ningú– en 138 quilòmetres plens de rampes ideals per fer ràpel, a mi, com a boig de l’esport em posa. I molt.

Un aconteixement del nivell d’uns Campionats del Món no s’ha donat mai al Principat. Espantava la idea de pensar que ahir podrien venir 50.000 persones però de nou, la resposta va ser tot un èxit i que voleu que us digui, va ser un espectacle veure les barbaritats que molts saben fer amb una bici. Un altre espectacle dels grans.
 

Tant s’ha parlat d’això, que la resta ha passat a un segon terme. Per exemple la gesta que han aconseguit els germans Marc i Òscar Casal, campions de la Transalpina, una cursa de muntanya d’una setmana per Alemanya, Àustria, Suïssa i França amb 268 quilòmetres a fer en vuit etapes. Hi havia uns 300 equips i van guanyar ells. Una barbaritat.
 

Seguint amb el ciclisme, ja no hi ha dubte: la UCI té una mina amb Andorra. Després de l’espectacle de dimecres, tant la Vuelta com el Tour voldran reviure com es retorcen els Froome, Contador Purito i demés en els ports que tenim, que és el que agrada. I després de com ha anat tota la setmana amb els Mundials de Vallnord, podem dir el mateix amb la BTT i el Trial. Tenim tres Copes del Món ja concedides per al 2016, 2017 i 2018 però es vol fer un compromís escrit per als pròxims deu anys.
 

Així que, germans Casal, no patiu perquè, a l’altura dels grans guanyadors de, per exemple, la Ronda dels Cims, heu escrit una pàgina daurada en l’esport andorrà i sí, us heu perdut la Vuelta i els Mundials, però no patiu perquè tornaran.