Vacances en pau, sempre
Després de dos mesos de convivència els sentiments acostumen a estar a flor de pell i el comiat als nens saharians no n’és una excepció. 60 dies és temps suficient per crear lligams i per mantenir, durant molt de temps, els records d’aquest dolç estiu andorrà per als petits que ahir van dir adéu a les seves famílies del Principat. El projecte Vacances en pau ha permès aquesta inoblidable experiència i fa una feina tan impagable, encomiable i especial que ha de tenir continuïtat. Per tot el que suposa, per molts motius, l’Associació d’amics solidaris amb el poble sahrauí no mereix ara patir el tràngol d’afrontar l’etapa més dura: la de no saber qui pot aportar, a partir d’ara, el finançament necessari per poder seguir mantenint el projecte.
Fins ara, la fundació BPA era l’entitat que aportava l’empenta econòmica i, evidentment, ara la aixeta es tanca per aquesta via. Acceptant que estem sotmesos a dificultats i estretors per la maleïda crisi, no fa precissament goig sentir a la Lluïsa Hurtado, la presidenta i gran impulsora de l’experiència, reconeixent que ningú ha respost a la demanda de l’Adsaps i que cap empresa ni cap entitat s’han ofert per ajudar econòmicament. Amb la que està caient, i amb la sensibilitat que s’està agafant en certs temes, crec que molts podrien fer un esforç.
Evidentment es buscaran fórmules, moltes imaginatives, per seguir tirant endavant aquesta aventura. Fins i tot, per l’any vinent n’hi ha dues famílies noves interessades en acollir infants perquè puguin sortir dels camps de refugiats.
No seria just que, ara que fa deu anys que es va endegar el projecte per portar els nens del Sàhara, no es trobi una sol·lució per sufragar els bitllets d’avió dels propers visitants. La il·lusió i l’esperança no s’ha de perdre mai i, sobretot, quan la vivència ha estat tan positiva que ni la mateixa Lluïsa Hurtado, malgrat tot, es permet instal·lar-se en els obstacles.
Un somriure de l’Abdu o una picada d’ullet de l’Aziza valen massa la pena com perquè aquesta oportunitat que dóna Andorra a que nens no tan afavorits puguin gaudir d’un estiu diferent no caigui en l’oblit. No s’ho mereixen.
Fins ara, la fundació BPA era l’entitat que aportava l’empenta econòmica i, evidentment, ara la aixeta es tanca per aquesta via. Acceptant que estem sotmesos a dificultats i estretors per la maleïda crisi, no fa precissament goig sentir a la Lluïsa Hurtado, la presidenta i gran impulsora de l’experiència, reconeixent que ningú ha respost a la demanda de l’Adsaps i que cap empresa ni cap entitat s’han ofert per ajudar econòmicament. Amb la que està caient, i amb la sensibilitat que s’està agafant en certs temes, crec que molts podrien fer un esforç.
Evidentment es buscaran fórmules, moltes imaginatives, per seguir tirant endavant aquesta aventura. Fins i tot, per l’any vinent n’hi ha dues famílies noves interessades en acollir infants perquè puguin sortir dels camps de refugiats.
No seria just que, ara que fa deu anys que es va endegar el projecte per portar els nens del Sàhara, no es trobi una sol·lució per sufragar els bitllets d’avió dels propers visitants. La il·lusió i l’esperança no s’ha de perdre mai i, sobretot, quan la vivència ha estat tan positiva que ni la mateixa Lluïsa Hurtado, malgrat tot, es permet instal·lar-se en els obstacles.
Un somriure de l’Abdu o una picada d’ullet de l’Aziza valen massa la pena com perquè aquesta oportunitat que dóna Andorra a que nens no tan afavorits puguin gaudir d’un estiu diferent no caigui en l’oblit. No s’ho mereixen.