L'impacte de La Vuelta
La pregunta és si sou conscients del que va passar a Andorra el dimecres. Potser que alguns de vosaltres esteu pensant en el maldecap circulatori que es va organitzar durant l’etapa de la Vuelta a Espanya. Això és cert. Quina veritat més gran dir que tot el país va ser bloquejat. La pregunta, insisteixo, és saber si queda clar el significat de tot plegat.
Andorra va viure una de les jornades esportives més maques que es recorden. Al nivell d’una Copa del Món d’esquí alpí. Un impacte turístic màxim, una atracció més vista per milions de persones via televisió. Un exercici pràctic d’exposició mil·limètrica i precisa del que ofereix el país més enllà del turisme de botiga i restaurant. Prenguin nota, que alguns ja ho fan, i saben que en uns mesos quan la neu faci la seva feina i deixi els diners que genera anualment, tornaran les bicicletes amb el bon temps, i les ofertes d’hotel augmentaran, i les demandes ballaran el mateix ritme, i el client demanarà espai per deixar bicicletes, mecànics, guies, i sobretot ports de muntanya.
Voldran pedalar allà per on Chris Froome va caure i va començar el seu malson en la Vuelta del 2015. Voldran experimentar el dolor de voler i no poder que el mateix britànic de l’Sky va patir en la recta infernal del coll de la Gallina. Voldran saber què se sent quan el cos es posa al límit i la Comella, tan petit com sembla, passa a ser un ‘puertaco’ perquè les cames fan figa... voldran saber què és coronar Cortals d’Encamp fent memòria durant el descens cap a l’hotel que fa unes hores lluitaven contra Beixalís, Ordino, la Rabassa...
Voldran ser com els ciclistes de la tele i veure en viu i en directe aquelles vistes monumentals que deixen les nostres carreteres quan s’enlairen... gaudir de la màgia dels Pirineus dins d’un país que batega ciclisme, o que almenys és en clar procés de fer-ho. La desestacionalització és tot això.
Així que siguin conscients del que ha significat el passat dimecres. Un pastís de xocolata ben vestit, ben fet, ben mostrat, davant de milions de telespectadors que volen quedar-se també amb aquest tan bon regust de boca.
Andorra va viure una de les jornades esportives més maques que es recorden. Al nivell d’una Copa del Món d’esquí alpí. Un impacte turístic màxim, una atracció més vista per milions de persones via televisió. Un exercici pràctic d’exposició mil·limètrica i precisa del que ofereix el país més enllà del turisme de botiga i restaurant. Prenguin nota, que alguns ja ho fan, i saben que en uns mesos quan la neu faci la seva feina i deixi els diners que genera anualment, tornaran les bicicletes amb el bon temps, i les ofertes d’hotel augmentaran, i les demandes ballaran el mateix ritme, i el client demanarà espai per deixar bicicletes, mecànics, guies, i sobretot ports de muntanya.
Voldran pedalar allà per on Chris Froome va caure i va començar el seu malson en la Vuelta del 2015. Voldran experimentar el dolor de voler i no poder que el mateix britànic de l’Sky va patir en la recta infernal del coll de la Gallina. Voldran saber què se sent quan el cos es posa al límit i la Comella, tan petit com sembla, passa a ser un ‘puertaco’ perquè les cames fan figa... voldran saber què és coronar Cortals d’Encamp fent memòria durant el descens cap a l’hotel que fa unes hores lluitaven contra Beixalís, Ordino, la Rabassa...
Voldran ser com els ciclistes de la tele i veure en viu i en directe aquelles vistes monumentals que deixen les nostres carreteres quan s’enlairen... gaudir de la màgia dels Pirineus dins d’un país que batega ciclisme, o que almenys és en clar procés de fer-ho. La desestacionalització és tot això.
Així que siguin conscients del que ha significat el passat dimecres. Un pastís de xocolata ben vestit, ben fet, ben mostrat, davant de milions de telespectadors que volen quedar-se també amb aquest tan bon regust de boca.