Avui seré concís. Avui no faré com l’últim article i exposaré la meva opinió de forma extensa. Avui em dedicaré a recordar l’activitat, coratge i lluita d’aquells que fa més de 10 anys van sortir al carrer per reivindicar que a Andorra es fessin les coses millor del que s’havien fet fins llavors. Recordaré aquell col·lectiu de persones que van dur a terme les primeres importants manifestacions mai vistes a Andorra. Avui recordaré La Plataforma de Ciutadans en acció contra el forn incinerador. Avui recordaré des del moviment veïnal de la Comella Respirem Sense Fums, passant pel grup d’ecologistes d’APAPMA, P3M i ADN, així com l’Associació de Consumidors i Usuaris, Laika, Grup d’Amics dels Animals, GAYANDORRA, ARA, ADMA, ATTAC, la Unió Sindical d’Andorra i el Sindicat Andorrà de Treballadors. Avui els recordaré a tots i avui, això sí, tornaré a parlar de la meva estimada Comella.

Tot i que posar-se a recordar amb exactitud tot el que va passar a Andorra aquells inicis de segle XXI és una  feina que el meu limitat cervell sapiens sapiens no pot abastar, més tenint en compte que en aquell moment només tenia uns vuit anys, sí que recordo perfectament les emocions i voluntat d’aquelles ciutadanes i ciutadans compromeses i compromesos a lluitar per un futur més ecològic, sostenible i saludable pels seus fills.

Aquell grup de persones sota el nom de Plataforma de Ciutadans en Acció, ho tenia clar. Recordant aquell manifest inicial anomenat “Una crida als homes i dones de consciència”, es demanaven dues coses: un canvi radical en la política de tractament de residus i la dimissió del Govern d’aquell moment. Concretament, aquest canvi tenia com objectiu aconseguir eliminar el projecte de llei de construcció i explotació d’un nou forn, que es tornaria a fer a la Comella. A grans trets, aquell grup de societat civil pretenia aconseguir que el Pla Nacional de Residus d’Andorra aprovat el 2001, tingués el seu pilar en el reciclatge i, com últim recurs,  incinerar els residus.

Així mateix, hem de recordar que el govern del seu moment havia decidit tancar la incineradora al rebre un informe que alertava sobre les dioxines a Andorra i que demostrava que el nivell de dioxines que emetia el forn era 1110 vegades superior als 0,1 ng/m3 que imposava com a límit màxim la Directiva 2000/76 de la Unió Europea. És a dir, unes emissions d’111 ng/m3. Però no ens enganyem, el detonant final del tancament va ser la gran pressió que Respirem Sense Fums i APAPMA van fer sobre aquest greu problema de salut pública.
D’aquella macrocampanya (sempre parlant a nivell andorrà), el resultat final va ser molt pitjor de l’esperat i peticionat. El Govern va preveure la construcció d’un nou forn incinerador a la Comella, per una població de més de 100.000 persones, al considerar-se que la població andorrana creixeria amb el temps. Un forn que ha resultat sobredimensionat i un forn que degut als requisits tècnics, obligava a cremar un mínim de tones per any (45.000 tones) per evitar que s’aturés aquest i pagar indemnitzacions a les empreses gestores. Era a finals del 2002 quan el projecte del nou forn s’esbossava i els gestors públics d’aquell moment ara diuen que ningú podia esperar-se que la crisi econòmica arribaria i tindria els resultats de reduir la població d’Andorra.

Deixant de banda les capacitats d’endevinar la futura crisi, que ni els més reputats economistes a nivell mundial podien preveure (també altre tema dubtós, però ho deixem per un altre dia), ¿podien els nostres governants imaginar-se un futur on el reciclatge fos la figura central del tractament de residus a Andorra? ¿Era tan difícil imaginar-se això, en un país i una societat teòricament fàcilment gestionables en matèria de residus? ¿Calia tenir una enginyeria en medi ambient per veure-ho?

Al 2009, els tres joves andorrans que vam tenir la gran oportunitat d’anar al Fòrum Jove sobre Canvi Climàtic a Copenhaguen organitzat per l’UNICEF, vam recordar al nostre propi manifest que un dels punts febles d’Andorra, mediambientalment parlant, era la mala gestió dels residus amb un forn incinerador mal dimensionat i sense reciclatge de fracció orgànica. Aquesta mancança, la vam traslladar tan la Comissió de Medi Ambient del Consell General, com als membres responsables de medi ambient del Govern del  seu moment.

Ara mateix, després d’un històric passat per Batllia vàries vegades i que ara no tinc espai per enunciar, el forn pertany el 100% al capital públic. Concretament, el govern encapçalat pel mateix Cap de Govern actual, va decidir comprar a principis de 2013, per un import de 3,8 milions d’euros, el 47% de CTRASA (societat gestora del forn). La justificació: evitar pagar la indemnització anual que Govern pagava a la societat gestora, a fi i efecte de compensar a la societat per l’incompliment del contracte (no cremar les 45.000 tones). Per exemple, l’any 2012 aquesta compensació va arribar a la suma d’un milió d’euros!. Però, aquells inicis del 2013, encara era més important la notícia que enunciava que el Govern estava intentant pactar un conveni amb l’Agència Catalana de Residus per importar brossa des de la Cerdanya amb l’objectiu d’assolir les 45.000 tones “famoses”. És a dir, no només es continuava tirant endavant un projecte tècnicament inviable i econòmicament dubtós, pel qual avui en dia en podem observar les conseqüències tan ecològiques, de salut i econòmiques, sinó que, a més a més, es decidia implementar la incineració important-ne residus de l’exterior. Un govern que es volia desvincular completament del pes del seu passat polític, continuava apostant per una mateixa política pública: cremar.

Ara fa tot just un parell de setmanes, aquells que governen la res pública des del 2011 han rebut el permís de la Unió Europea per importar residus a Andorra. Era l’últim requisit legal que els mancava. Les conversacions, com hem dit, ja porten més de dos anys engegades. La salut de les nostres ciutadanes i ciutadans, desenes d’anys en joc.

Avui no he complert part de les meves declaracions inicials. Ho reconec, no he estat ni concís ni he evitat dir la meva opinió. Amiga/amic lectora i lector, com has pogut veure aquest tema és tan extens (tan d’anys, com d’elements en joc) que ser el màxim de concís m’ha costat. Amiga/amic lectora i lector, com has pogut veure, aquest tema m’apassiona i l’he viscut tant, que no he pogut evitar de fer les meves aportacions subjectives. Això sí, el que sí he pogut complir és que aquestes paraules serveixin per recordar totes aquelles persones que fa més d’una desena d’anys reivindicaven un futur més sostenible i saludable pels seus fills. Aquelles persones potser no van aconseguir els resultats esperats, però almenys, gràcies al seu esforç no pagat, avui en dia el forn és millor, està més controlat que abans i la salut de les persones més respectada.