Una de les funcions més importants d'un museu és tenir cura de les obres d'art antigues o úniques que ja no es troben als seus llocs d’origen o que ja no tenen el mateix ús al que estaven destinades originalment i que, per tant, es troben en perill de destrucció. Aquesta cura de les obres d'art no implica necessàriament la seva exposició.

Doncs, per què haurien d'exposar-se, explicar-se i fer-se accessibles al públic les obres d'art protegides? La resposta és molt senzilla. Aquestes exposicions d’obres d’art d’èpoques passades tenen, fonamentalment, una finalitat educativa. Però, per tal d’aconseguir aquest objectiu educatiu cal que, a més, d’un conservador que prepari l’exposició, hi hagi una persona docent preparada que expliqui la intenció de l’autor, el context i, si se coneix, l’ús original del objecte.

Si volem aprofitar-nos dels coneixements que por aportar-nos la visita a una exposició, no n'hi ha prou per donar-nos per satisfets amb les nostres reaccions personals davant dels objectes; per conèixer per què els objectes són el que són, hem de conèixer més detalls sobre la seva creació. No seria educatiu interpretar aquestes obres com a bones o dolentes segons els nostres gustos personals. Mai arribarem a entendre una obra d’art fins que puguem considerar-la com ho feien els seus autors.

Per tal d’aconseguir això, hauríem de començar descartant totalment el terme estètica, ja que aquestes obres d’art no es van produir per a la delectació dels sentits. L'art, segons els filòsofs antics, és una virtut intel·lectual, no física; la bellesa és afí al coneixement i a la bondat. El que fa bona una obra és el fet que l'artista hagi aconseguit reflectir el tema que volia reflectir en ella. Per aquesta raó, en examinar una obra d'art sempre hem de començar pel seu tema.

En altres paraules, hem de tenir en compte la forma de l'obra. En la filosofia tradicional, la «forma» no significa la figura tangible, sinó que és sinònim d'idea. Si hi ha una unitat real entre la forma i la matèria, tal com esperem en una obra d'art, l’autor n’haurà assolit la perfecció.

Així, aconseguirem preparar al nostre públic per comprendre la pertinència de les obres d'art antigues. D'altra banda, si ignorem els fets i vam decidir que l'apreciació de l'art és merament una experiència estètica, evidentment organitzarem la nostra exposició de manera que atregui les sensibilitats del públic.
Però la funció primordial d'un museu o de qualsevol educador no és afalagar i divertir el públic. Si l'exposició d'obres d'art, com la lectura de llibres, ha de tenir un valor cultural, és a dir, si ha de nodrir i fer créixer la millor part de nosaltres al que cal apel·lar és a la comprensió i no a les sensacions agradables.
Tanmateix, perquè aquesta funció educativa i divulgativa del patrimoni i la cultura d'un poble que posseeixen les seves obres d’art es pugui aconseguir, el primer que caldria, és una cosa que al nostre país s'està relegant a un segon terme, la creació d’un Museu Nacional on puguin ser exposades. Esperem que amb el canvi de Govern es reprengui la iniciativa de cercar un lloc on ubicar-lo, ja que és un tema que afecta a la cultura de tot un país.