Perdut en la immensa Terra blava... hem tingut la sort que l’Artur Blasco s’extraviés fa 50 anys al nostre Pirineu i trobés Arsèguel, caigués del seu cavall (llavors dos cavalls o similar) i la llum clara i imposant del Cadí l’encegués, per sempre, mai més.

El periple vital de l’Artur Blasco i Giné l’ha dut a perdre’s per Barcelona, Santpedor, Manresa on hi començà a estudiar música, Barcelona on estudià biologia, Estocolm, Reykjavik, Beirut, Barcelona on acabà biologia i començà a treballar i Arsèguel, entre el 5 de novembre de 1933 i aquests primers dies d’agost del 2015.

Deixant de banda La Seu d’Urgell, Canelles, Solanell, Castellciutat, Castellbó, El Pla de St.Tirs, Adrall, Sort, Montardit de Baix, La Parròquia d’Hortó, Montferrer, Vilamitjana, Sallent, Santa Creu, Pallerols del Cantó, Saulet, Alzina d’Alinyà, Querforadat, Toloriu, El Pont de  Bar, Ansovell, Malpàs, Calvinyà, Six, Aubet, Carmeniu, Casovall,  Avellanet, Civís, Torres d’Alàs, Arfa, Noves de Segre, Tost, Sisquer, Alinyà, Torà, Mas d’Algons, Aristot, Cava, Organyà... entre molts altres, recorreguts en el seu caminar buscant cançons per pobles i masos, fins a més de 180.

 

De la seva personalitat en podem destacar la seva rapidesa mental i de moviments, gust i gran capacitat d’adaptació als canvis sobtats, la seva seguretat i encertada intuïció, la seva inesgotable curiositat, i recuperació ràpida davant la ració de cops que la vida ens serveix a tots, i no estalvia,  a cadascun de nosaltres, de manera atentament personalitzada.

Aquest seu anar i venir no surt d’altre que d’un esperit o manera de ser informada, d’anar a la font i  voler conèixer de primera ma i en directe.

D’aquí el seu afany durant els darrers 50 anys, va començar el 1965, recollint cançons populars i de tradició oral, arreu de les comarques pirinenques catalanes de l’Alta Ribagorça, el Pallars Jussà, la Noguera,el Pallars Sobirà, l’Alt Urgell, el Solsonès, el Berguedà, el Ripollès i la Garrotxa. 1.500 cançons inventariades.

I aquest profund i valuós treball no ha estat fet per tancar-lo en un arxiu sinó per a ser revisat i actualitzat. Posat al dia, ressuscitat i reaprofitat.

D’aquí la recuperació de l’acordió diatònic des del 1965, la Trobada amb els acordionistes del Pirineu des del 1976 fins avui,  prop de quaranta trobades ja, els cursets per aprendre a tocar l’acordió des de 1984 que ha acabat amb la instal·lació de l’Escola Folk del Pirineu a Arsèguel, el Museu de l’acordió a Arsèguel obert el 1988, o la seva obra magna  a nivell escrit «A peu pels camins del cançoner» que aplega gran part del material recollit en dotze volums que inclouen textos, partitures i fitxes dels cantants i informants. Sense deixar de costat les hores i hores de gravació audiovisual enregistrades, pur patrimoni etnogràfic.

 

I ha sabut actualitzar-se fent-se acompanyar en el seu trajecte per les noves generacions, començant pels seus fills Jordi, Mariona i Sílvia, o passant pels músics, a poc pres deixebles, Jordi Fàbregas, Joan López, Jordi Macaya, Isidre Tito Pelàez, Cati Plana, fins als darrers col·laboradors com Yannick Lopes i Marien de Casimiro, entre molts altres. A part de tots els seguidors, que el seguim i  l’admirem.

Ha estat capaç d’obrir-se al passat, construir-se un present i projectar-se al futur.

L’Artur Blasco és un investigador i divulgador sí, però també el seu realisme l’ha fet ser un músic i un mestre, cantant i divulgant tot el seu saber, creant grups musicals com Els acordionistes del Pirineu, La Pobletana, El Pont d’Arcalís o amb les seves actuacions amb la Traudel Jungbauer, la  seva dona, a la cítara, amb el Yannick Lopes a la guitarra, o la Marien de Casimiro al violí, o tot sol amb els seus instruments.

Ha volgut i ha estat capaç de ser també un nou intèrpret de la música tradicional, un músic més però alhora un renovat actor del recull del cançoner tradicional, que ha deixat de ser extravagant per la seva exclusiva condició de transmissió oral, per a passar a ser plenament i definitivament normal amb la seva recuperació excepcional.

L’Artur Blasco és també un creador musical en re-animar, amb senzillesa però amb claredat i contundència, una música des-animada, donant-li una nova ànima i un nou sentit dins de la realitat cultural actual pirinenca, tant necessitada de retrobar el seu nord.

Ha posat a l’abast de les noves generacions uns sons i unes paraules que s’havien perdut en el temps. I, en fer-ho, ha donat una nova vida a un llegat moribund, reprenent una tangibilitat perduda i aturant un procés de desculturació general que anava deixant buits tots els camins i  totes les pedres bastides, tot el patrimoni tangible.

 

Fa només 30 anys qui no havia sentit o ballat amb l’Estevet i el Conjunt Alegria, al so del seu acordió, en qualsevol plaça de poblet petit, pirinenc, un dia de Festa Major?

Jo sí ho he fet, les dues coses, en més d’un dels nostres veïnats andorrans.

Qui no ha sentit un padrí o una padrina recordar cançons de la seva joventut i imaginar, a través dels seus ulls radiants, part del passat, amb persones, paraules i gestos que ens han precedit i els podem endevinar, virtuals també, en els racons i cantonades que han perdurat? I qui no ho faci ell s’ho perd.

Les pedres i els paisatges ens deixen imaginar el que vulguem gràcies als cicles vitals que es repeteixen constants i aparentment immutables... tot es muda i canvia però tot es manté.

La cultura andorrana és cultura pirinenca. I la cultura pirinenca també està feta de cultura andorrana. Una simbiosi que no hem d’oblidar. 

Els andorrans som pirinencs. I els pirinencs no hem de renunciar a la nostra dimensió pirinenca.

L’Artur Blasco ens ajuda a poder continuar sent pirinencs retornant-nos una dimensió essencial i que la modernitat ens ha fet gairebé oblidar o perdre: el cantar de país.

Cantar sense renunciar a expressar-nos d’una manera pròpia.

De nosaltres depèn no fer-ho, mai més.