Aquest dimarts passat tots els assistents a l’acte de clausura de l’exposició de Ricardo Calero «Sueños en el mar», van poder gaudir de totes les coses que amaga a dins aquesta petita caixa. Petita, però molt gran. Per què a dins es trobem amagats enormes dosis de sentiments, passió i amor per les persones que són menys afortunades que nosaltres.
 

A mi personalment, em van caure les llàgrimes de l’emoció que vaig sentir en escoltar els sentiments que amagaven les paraules d’aquests versos que vam tenir el privilegi de poder escoltar. La màgia de la poesia ben escrita que és capaç d’arribar fins al mateix ànima de les persones i les fa estremir de l’emoció, despertant sentiments adormits que ni nosaltres mateixos sabem que tenim de vegades.
 

Per tant, aquesta caixeta, dissenyada per Isidre Ferrer, guarda al seu interior un tresor; una sintexi del treball realitzat per Ricardo Calero durant dotze anys que van a donar com a fruit, a més d’aquesta caixeta, a l’exposició a la que em vaig referir més amunt. Quan l’artista la va obrir van anar sortint coses com un DVD, titulat «Inundar el mar» amb les seves reflexions sobre el viatge que va emprendre fa dotze anys i que amb aquesta síntesi ja queda conclòs.
 

A més, van poder veure una petita escultura llàgrima exclusiva realitzada pel propi artista que simbolitza el mar. Un llibre i un DVD que recullen poemes i reflexions de diversos poetes i escriptors. Només s’han editat setanta vuit exemplars d’aquesta petita joia, només setanta vuit fragments de passaports recuperats dels 3.650 que van ser llançats al mar...
 

Aquest gran projecte va ser dut a terme en diferents llocs entre el mar i la costa del Sud d’Espanya, límit i frontera d’un continent. Ricardo Calero ens mostra en la seva exposició, mitjançant la metàfora del viatge i dels passaports com és la societat actual i la mecànica dels processos migratoris com un dels factors d’aquest món globalitzat en què ens a tocat viure.

Vull acabar aquest article amb el poema d’un dels poetes que van col·laborar en aquest projecte. «Los inmigrantes» d’Ángel Guinda: «Los inmigrantes caminan por las calles con mortajas / al hombro, lápidas al hombro, cruces al hombro, / lágrimas al hombro, corazones en las manos, el cielo / sobre un desierto en su mirada. Con una familia y un / país escondidos dentro de la cabeza. / Los inmigrantes tienen muchos hombros, muchos / corazones, muchas manos, muchas piernas. / Entran en las tiendas, en los bancos, en los locutorios, / en los bares: con fotografías enmarcadas bajo un brazo, con féretros bajo el otro brazo. / Nadie ve esas mortajas, esas lápidas, esas cruces, esas / lágrimas, esos corazones, esas familias, esos países, / esas fotografías, esos féretros, cielos ni desiertos. / No nos miran a los ojos: ¡saben que somos ciegos!»