És estiu i la calor, l’aire calent, en combinació amb l’aire fresc que ens caracteritza, convida a quedar-nos en el present.

A aturar el temps, mirar el cel blau i la terra verda, en la seva multitud de verds, alguns d’ells iniciant el cicle de muda, d’engroguiment progressiu.

Tot és ple de vida i per tant, de tanta realitat, tot sembla irreal.

I res millor, per acompanyar-nos en aquest oblit del passat i despreocupació pel futur, que identificar-nos poèticament en fragments emotius que ens facin sentir vius i aquí, espaiosament lliures.

«Des d’aquest dens silenci penso Andorra/...Viure tal volta és tensar bé les cordes/ d’aquest doble velam, i mantenir-se/ en el sempre difícil equilibri/ de cada instant, sense neguit ni enveja,/ com un arbre, potser, com un arbre». (Miquel Martí i Pol, 1983, Postals i altres poemes).

«Des de dalt de la carena/ s’obren milers d’horitzons;/ nous confins, noves raons/ quan la testa s’asserena». (Josep E. Dallerès, 1995, Illalba).

«Per tú em faré poeta/ i escriuré versos que se t’assemblin;/ tindré la mirada perduda/ i somriuré quan ningú em parli./ Ets la meva pau,/ com un paisatge nevat,/ com dormir mentre plou,/ com veure des del llit el sol/ entrant per les escletxes dels porticons/ i no tenir pressa per despertar-se». (Teresa Colom i Pich, 2001, Com mesos de juny).

«No sé mai, al comptar de les hores,/ per què davalles d’arrelats pensaments/ a l’esclat d’un somriure./ Dels teus ulls em captives, et respiro/ quan l’ombra del teu cos s’atansa al meu cos/ delitós d’amar-te, d’amar-te com un ventall d’ones/ besant la sorra humida d’un capvespre qualsevol». (Manel Givert i Vallès, 2000, Pluja).

«L’aigua del temps/ ni la pots agafar,/ ni retenir/ amb les mans,/ ni la pots comandar/ i així perds/ la que creies guanyada/ i guanyes/ la que no voldries/ contenir». (Robert Pastor i Castillo, 2000, Entre l’aigua i la pedra).

«I m’he posat davant la pàgina blanca/ i veig el que vull: res no hi ha escrit./ Li done la volta, torne a la cara;/ la cara em canvia i l’afaita el neguit/...L’esdevenir ja ha vingut!». (Francesc Ferrando i Moisés, 1995, Tustant les llambordes).

«Cap flor que no sigui color,/ cap ciri que no sigui besllum d’albada/ A dues llums els trossos s’allargassen.../ El bosc fon la terra llaurada/ en un únic color./ Fa la riba de ribet;/ de coixí entre tros i tros./ Els trossos llaurats per última vegada/ esdevindran làpides de terra flonja». (Jordi Pasques i Canut, 2000, Segre endins).

«Les distàncies/ són com el vent:/ apaga els focs petits,/ i encén els grossos./ Els defectes dels altres/ no existeixen./ És l’enveja dels nostres ulls/ qui ens fa veure/ com no voldríem que fossin». (Fèlix Canet i Giralt, 1987, Quan el rosa es torna gris).

«Reposo el cap/ entre paraules/ que tens la paciència d’escriure./ Lluito,/ intentant que sembli interessant,/ tenir massa amor per una sola vida,/ i la boca plena de petons./ Digues tu/ si hi ha molts cotxes/ o pocs carrers». (Ester Fenoll, 2008, Anticipant octubre).

«Al meu cimal de crestes i altes penyes,/ hi arriba un vent benèvol i manyac/ fet de desigs i voluptats serenyes, dolç elixir que em té mig embriac». (Àlvar Valls i Oliva, 2004, Mester d’isard).

«Blau alciònic./ Ulls nous i nova terra,/ i una pau d’arbres». (Agustí Bartra i Lleonart, 1982, Haikús d’Arinsal).

«Si hagués seguit l’empremta del miratge,/ exclòs l’error, tindria paradoxa/ per tot destí i el plany fora debades./ Deso el recel a dalt més alt les golfes:/ fosca de cau, fredor de galeria./ L’aranya dorm a l’hivern. El corc feineja». (Anton Carrera, 1981, Nívia).

«A Aina, si véns sol,/ trobes companyia;/ si hi busques consol, la nit se’t fa dia». (Manel Pal i Casanovas, 2002, Llavors de llum. Iniciació a la joia).

«L’amor veu glatir/i florir,/ tot buxellat per ses venes./ La pau que ha sembrat,/ ha arrelat/ des del poble a les carenes». (Norbert Orobitg, 1956, Poesia i Visió d’Andorra).

«Avui els núvols tenen molta pressa./ On deuen anar?/ A la plaça, la mainada/ juga amb el sol ponent./ Sense els infants, la plaça/ estaria ben sola». (Miquel Lladó, 1979, Terres altes).

«Una taula ben parada,/ balls de tarda i de nit,/ i nostra dolça sardana/ la més aimada i galana/ enlairant nostre esperit...». (Rossend Marsol i Clua, 2000, La terra dels Valires).

«Son perfum que és meravella,/ n’és tan dolç com la mel./ És una blanca cadena/ que s’enfila cap al cel». (Josefina Obiols, 1987, Poemes).

«Rusticitat, tipisme triomfal,/ vellura, pàtina, cofurnes tristes/ joioses de sa pompa teatral./ Xarrup de mel: fotògrafs i turistes». (Joan Vaquer, 1935, Clixés d’Andorra).

«I ves per on, trobares, cosa rara!/ Una ànima que sent, perquè té cor/ -el calze sacratíssim de la flor/ llençant per tots indrets sa olor encara». (Rafael Tamarit, 1972, Plorant per les serralades).

«Amb un calfred/ se m’encén la sang/...Respireu...obriu la porta/ joiosos a la volada./ Cerqueu-me aus no vençudes,/ brillants cossos i armadures,/ cerqueu-me a la matinada». (Natàlia Solà i Salvà, 1986, Intensament blancs i grocs).

«Seguiu-me, diades/ d’ombra generosa/ de somnis d’estiu./ Amb passes d’espai,/ de temps esmaltades,/ fruirem de la joia/ dels xics i el jovent,/ tots ells aprenents/ de bells entusiasmes». (Montserrat Marfany i Canturri, 2009, Poesia).

«No es tracta de mudar la roba.../ No es tracta de vendre la teva llibertat.../ No es tracta de dir que sí quan realment és que no.../ No es tracta de cavalcar tot sol muntanya amunt.../ No es tracta de sentir la por.../ No es tracta de fugir o d’amagar-se.../ No es tracta de covar odi i rancúnia.../ No es tracta de pensar que tu sol ho canviaràs tot.../ No es tracta d’enyorar altres parts.../ No es tracta de romandre en un sol lloc, aïllat i atrinxerat.../ Créixer, amic, és despullar-se i planar, lliure, a la recerca dels qui / no han bastit, gegantina,/ una estàtua immensa...Una mentida sí». (Antoni Morell i Mora, 1980, Poemes per Andorra).

«De pedra i ferro,/ i també d’aigua i liquen,/ coses que duren:/ de permanent propòsit, de molt nobles matèries./ Queia el crepuscle/ -primer foscant, em deien-,/ i veig, encara,/ muntanyesd’arbres i arbres,/ clares valls. L’aigua canta». (Vicent Andrés i Estellés, 1981, Poemes per Andorra).

«Jo no sé pas que em furga dins l’entranya:/ no sé segur ni on vaig ni sé d’on vinc;/ jo només sé que em crida la muntanya/ i que cap so m’alegra com el dring/ dels trucs i dels tivells/ de les esquelles/ que entre els grans pics van escampant el so/... A mi m’agrada veure les estrelles/ al peu d’una cabana de pastor». (Esteve Albert i Corp, 1981, Poemes per Andorra).