Petros Màrkaris fa passar molt bé tota la peripècia grega des que va començar la sèrie de novel·les del comissari Kharitos. Hi ha explicat situacions i paradoxes –què bé que ha anat el grec per descriure tot això en úniques paraules–, contradiccions i reaccions de la vida social i política de la Grècia. Els jocs olímpics de 2004, que feien els 25 de l’era moderna, foren l’inici del desastre, va sentenciar fa uns anys.
 

Vistos els esdeveniments que passen, plens d’emocions, sobre l’estranya partida d’un joc sense nom amb dins de la UE, vistos els pronòstics cassandrístics en qualsevol dels casos, no aniria malament una història planera sobre el cas. El tercer rescat està demanat. Ara mateix, les posicions i perspectives inciten a donar a cadascú una part de la raó i de la justificació. 
 

En la vida cal, però, prendre decisions i és difícil no decantar-se cap a la part més feble, la que els volen cruspir els mercats, que ni tan sols són éssers. Això no ho van deïficar en la Grècia clàssica, ens faltaria aquest personatge invisible però que tots els experts assenyalen com el que mana de debò per entendre una nova relació, tipus Eros i Thànatos, doncs anthropos  i àgora. 
 

Vet aquí, quina casualitat, que l’àgora que ha d’aplegar les persones, que ha permetre que es reuneixin, parlin i comentin les coses, es diu com el mercat - presentades totes les excuses als grecòfons. Potser no és una cosa tan ferotge, sinó que ves a saber si dependria del to en què hi parlem, o potser no. En qualsevol cas, convé tenir en compte que al que va liquidar el Minotaure, que tan terror havia provocat, a Teseu no va tenir tantes alegries. La mitologia és una tragèdia rere l’altra. Tant li fa que sigui olímpica o nòrdica. Les desventures humanes es van repetint. Per això, sense conèixer Màrkaris i encara menys les seves intencions, aniria bé que teixís una mica d’esperança, com les que traspuen les seves melancòliques històries. Qui explicarà la dels mites d’avui? Llàstima que no hi serem per llegir-ho.