• Estic perdudament enamorat de Cecilia Bartoli, fins al punt que em plantejo seguir-la per la seva gira europea

Crec que estic perdudament enamorat. Crec que per primera vegada entenc aquelles adolescents que criden enfollides a les portes dels concerts dels seus ídols. Jo a ella també l’esperaria durant hores sota la pluja, també faria milers de quilòmetres i pagaria quantitats indecents de diners per sentir-la cantar, també donaria cops de colze sense pietat per ser el primer a parlar-hi tan bon punt sortís per la porta d’artistes, qui sap si fins i tot els nervis i la histèria no s’apoderarien de mi en tenir-la al davant... Quan dilluns passat, a mig matí d’un dia gris i tediós, vaig descobrir el seu nom als diaris em va fer un bot el cor. Tenia present que Cecilia Bartoli actuava a l’Auditori aquesta tardor, però no sé per què creia que seria a finals de novembre.

¿I si m’ho arribo a perdre? No m’ho hauria perdonat mai, perquè la Bartoli venia a Barcelona amb un repertori íntegrament dedicat a l’òpera de Handel. La millor veu dels nostres dies i el millor compositor de tots els temps junts dalt d’un escenari: excepcional, una combinació capaç d’omplir de passió desenfrenada una sala tan asèptica com la de l’Auditori. El Handel de Cecilia Bartoli i d’Il Giardino Armonico és el millor Handel que he escoltat mai: és una música plena de llum, de vitalitat, d’alegria... Una música gran com el món, real com la vida, senzilla i a la vegada plena de matisos, l’expressió d’una creativitat desbordant. És una llàstima que, en la seva discografia, la Bartoli sempre s’hagi trobat amb Handel com de passada: va ser una Almirena d’excepció a Rinaldo, és cert, i Handel era un dels tres compositors del seu cd Opera Proibita, però els fans –ja se sap– no en tenim mai prou i jo voldria tenir la seva veu eternitzada en un disc com a Cleopatra i Alcina.

Un dels moments més curiosos d’un concert de la Bartoli són els minuts immediatament anteriors a l’inici: Si s’hi fixa bé, hom s’adona que la gent hi va completament entregada, amb una fe cega, rendits als encants de la mezzosoprano ja abans que comenci a cantar. Des del moment en què surt a l’escenari, té el públic a la butxaca. En la seva presència, en el seu posat, hi ha una naturalitat que desarma, una tendresa propera i gens afectada, una joia de viure contagiosa. ¿No és aquesta la principal virtut de la bellesa: que és contagiosa, que incita a crear més bellesa, que és generadora de vida? ¿No hauria de ser aquest el primordial –potser l’únic– sentit de l’art?

La Bartoli va sortir a l’escenari armada amb tota l’artilleria barroca: Dues àries d’Armida de Rinaldo, la primera amb màquines de vent i tempesta incloses i la segona amb tota la força expressiva d’un lament més propi del segle XIX que no pas de principis del XVIII. El seu primer pas per l’escena va culminar amb Scherza in mar, una ària de bravura de Lotario que va servir per recordar-nos que la Bartoli ha aconseguit estar a la llista de supervendes amb un disc d’àries compostes per als castrati. Va tornar amb el Scherza infida d’Ariodante, una de les músiques més tristes i més belles mai escrites. Va ser aleshores que ens vam adonar que la Bartoli ornamenta amb profusió, tant a les àries de bravura com a les més dramàtiques, i que a ella no li passa el que s’esdevé amb la majoria de cantants: Sovint en els ornaments es perd expressivitat a favor de virtuosisme, però Cecilia mai no és tan propera i expressiva com en el da capo de les àries, sempre profusament ornamentats. La Bartoli tot ho fa bé.

La veu de Cecilia Bartoli és del tot excepcional, un d’aquells miracles que només s’esdevenen molt de tant en tant: Està col·locada amb una naturalitat sorprenent, amb una impostació tan perfecta que no es nota, que passa de cantar a riure i a parlar amb una transició perfecta. És una veu rodona, vellutada, d’una sola peça, esfèrica, d’una lleugeresa extraordinària. Una veu expressiva en extrem, capaç de mil matisos. Una veu amb un punt d’inclassificable: és una mezzosoprano, sí, però ¿no és capaç d’abordar parts de soprano amb uns resultants sorprenents? ¿No té aquell color precís per fer Rossini i Mozart, per conquerir el repertori d’una punta a l’altra, des del primer barroc fins al bel canto? Té la veu que devia tenir la mítica Maria Malibran, té alguna cosa d’hereva d’aquella cantant tan exquisida que va ser Victòria dels Àngels. Per als que enyorem la música tal i com la deia Victòria, Cecilia és un consol molt gran, una esperança enorme.

En una sola nit Cecilia va ser Armida, Adelaida, Ariodante, Rodelinda, Melissa, Dafne, Florinda, Agilea, Cleopatra i Alcina. Sobretot Alcina. El final del recital era una aposta segura, un final de traca i mocador: el paper més captivador de Handel, el de la maga que converteix els cavallers en animals, plantes i objectes inanimats fins que comet l’error d’enamorar-se d’un d’ells i perd tot el seu poder. Les dues àries de la maga abandonada escollides per la Bartoli són del millor que va escriure el compositor saxó, d’una actualitat sorprenent: traditore, t’amo tanto... i hi ha un moment en què el so és el més pur de tots, perquè la veu s’ha quedat sola, ja no la bressola l’orquestra. La Bartoli amb la seva veu –com la maga Alcina amb la seva vareta– és capaç de fer-nos creure que l’Auditori no és l’Auditori i que estem en un palau d’ensomni enmig d’un bosc d’un verd profund i clar. Per uns moments semblava una nigromant al bellmig del seus encanteris. Una bruixa bona i enjogassada assistida per un follet, Giovanni Antonini, dirigint Il Giardino amb una flauta dolça i un flautí, un follet de moviments àgils capaç d’arrencar dels instruments sons impossibles. La música és això, senyors, i no aquella cosa seriosa i empolainada que alguns esnobs voldrien fer-nos creure.

I, per deslliurar-nos de l’encanteri i tornar-nos a la vida, la Bartoli ens va regalar dos bisos d’una bravura incontestable: L’ària Da tempeste de la Cleopatra handeliana i Son qual nave de Riccardo Broschi –germà del famós castrat Farinelli–, dues exhibicions de virtuosisme inigualables. ¿Per què el llenguatge és sempre tan imperfecte per descriure Cecilia Bartoli? Hauria volgut aturar del primer a l’últim dels segons del recital de dilluns. Feia més de 10 mesos que l’havia vista per última vegada i ¿qui sap quan ens tornarem a trobar?

Em passo hores revisant les properes escales de la seva gira: Bordeus, Tolosa, Estrasburg, Basilea, Baden-Baden... Ara mateix, tiraria el teclat i seguiria el seu rastre de jocunditat, genialitat i bonhomia. Crec que la propera vegada, al proper recital, en lloc de cridar ¡ma che brava romana! cridaré directament, aprofitant un silenci del públic: ¡Sposami, Cecilia!

http://iagoandreu.blogspot.com

Per a més informació consulti l'edició en paper.