La presència contínua, durant 50 anys, de la comunitat salesiana al Col·legi ST. Ermengol, complirà el curs vinent 2015/2016, coincidint amb la seva marxa.

La ironia de la vida ja les té aquestes coses, acostuma a provocar desconcert.
 

Peró també ens ensenya que tot és possible, per a la voluntat humana, menys la perennitat.
 

Vaig tenir la sort de poder participar de l’Andorra salesiana durant els seus primers set anys de vida. Hi vaig entrar amb nou anys, a ingrés i en vaig sortir amb setze, a sisè. No cal dir que van ser anys importants per a mi i que m’han influenciat després.
 

Tot i ser inaugurat el 17 d’octubre de 1966 pel Bisbe Copríncep Ramon Iglesias i Navarri, amb presència de les autoritats del país, el col·legi va entrar en funcionament el dia 3 d’octubre, encara sense estar del tot acabat.
 

Els 70 alumnes (4 interns, 56 mig pensionistes i 10 externs) (Oliveras, 1966) hi arribàvem els primers 8 dies entre les 9 i les 10 hores del matí i a les 4 o 5  de la tarda tothom cap a casa. Vàrem ser dos dels quatre interns amb el meu germà Joan, a l’hotel Isard. I pujàvem i baixàvem caminant amb la petita comunitat de salesians o ‘pares’, com se’ls deia, de l’hotel al col·legi i del col·legi a l’hotel.
 

Si el Consell General hi va posar el terreny i el Bisbat-Coprincipat episcopal la construcció del centre, als salesians se’ls va demanar d’aportar-hi «...instrucció i formació cristiana i cívica de la joventut del Principat... cultura, abnegació i experiència, però sobretot amor i sacrifici en favor dels alumnes andorrans» (Iglesias, 1966) i també «...inculcar a la joventut andorrana les més pures essències de les nostres tradicions, de la nostra cultura i dels nostres sentiments religiosos i patriòtics». (Reig, 1965). 
 

Per als més de 5.000 alumnes que hem passat durant aquest cicle de 50 anys d’una Andorra salesiana, se’ns han fet familiars una sèrie de conceptes i valors iconitzats en Don Bosco, Maria Auxiliadora, Andorra, la llengua catalana, la natura, l’esquí, la formació i l’estudi, el butlletí l’Enclar, les olimpíades, els viatges, la festa de St. Ermengol, el dijous gras, els escacs, la família, el futbol, el bàsquet... els diferents professors de la comunitat educativa que des del primer moment varen ser al Col·legi i tots els salesians.
 

Curiosament han estat 50 els salesians diferents presents a Andorra durant els darrers cinquanta anys.
 

Tots han fet una important aportació a l’Andorra salesiana que hem bastit entre tots i de la qual en quedarà una memòria, uns sentiments i també unes accions i una manera d’entendre la vida que s’incorporaran a l’Andorra que ens ha de perviure.
 

Ara i aquí és un bon moment per a recordar cadascun d’ells. Als que he tingut la sort de conèixer i rebre el seu mestratge, els Pares Varela (Francesc), Oliveras (Lluís Mª), Jesús (Colina), Francesc (Falgueras), Domènec (Valls), Jordi (Rovira), Josep (Rafart), Mascaró (Josep), Joan (Tejada), Patuel (Jaume), Moreu (Eduard), Infante (Josep), Codina (Lluís) i Bosch (Pere).  
 

I a la resta, pares Àngel Alegre, Lluís Alemany, Antoni Armiñana, Isidre Arnau, Francesc Balauder, Josep Bosch, Ramon Bosch, Xavier Brines, Josep Mª Camprubí, Vicenç Casas, Joan Codina, Alexandre Damians, Vicent Ferri, Joaquim Folqué, Miquel Àngel Fort, Rafael Galliga, Josep Guillamet, Orlando Gonzàlez, Jordi Illa, Joan Juncadella, José Miguel Larrión, Manel Llebaria, Xavier Martínez, Jaume Masana, Ramon Muray, Antoni Pardo, Antonio Parrilla, Joan Pi, Francesc Picas, Àngel Pinto, Joan Lluís Playà, Ricard Recalde, Llorenç F. Salanova, Domènec Valls, Àngel Vidondo, Antoni Vilarrubla i Josep Mª Vivas.   

A tots GRÀCIES per haver-nos ofert, desinteressadament, part de la vostra vida.
 

I, sobretot, per haver-vos dedicat, i de la manera en que ho heu fet, a la joventut d’Andorra, des d’una perspectiva oberta i solidària, és a dir salesiana.