Dimecres passat, la Unió Europea va publicar una llista negra paneuropea de paradisos fiscals. Segons els criteris comunitaris, a la llista hi ha tots aquells territoris que no col·laboren en la lluita contra el frau i l’evasió fiscal. La mala notícia és que Andorra apareix en aquesta llista, juntament amb altres territoris com ara Mònaco, Liechtenstein i Guernsey, una illa del Regne Unit.
 

De nou, com si no en tinguéssim prou de ser a l’ull de l’huracà per suposades males praxis financeres d’uns quants, de manera completament inesperada Andorra torna a ser qüestionada davant l’escena internacional.
 

És evident que alguna cosa s’està fent malament des dels estaments governamentals. Durant els darrers tres anys, l’Executiu ha proclamat als quatre vents la necessitat de signar els CDI. Els representants governamentals han volgut fer creure a l’opinió pública que la seva ratificació suposaria el xec en blanc i el passi d’entrada, amb el cap ben alt, a l’homologació financera internacional. Tot plegat, una gran enganyifa que se’n va en orris, una altra vegada, amb la simple publicació d’una llista.
 

El miratge de l’obertura econòmica, un dels pilars de la política de DA, queda ferit de mort quan s’anuncia que Andorra és un paradís fiscal i, a més, no cooperatiu. Cap empresa seriosa de cert volum, capaç de generar un impacte econòmic substancial, no s’implantarà al país mentre les regles del joc no siguin clares. Ningú no discuteix que l’obertura econòmica sigui essencial per a la modernització de la nostra economia, però, perquè prosperi, s’han de fer els deures ben fets, i l’Executiu de Toni Martí els fa tard i malament.
 

Per reblar el clau, la frivolitat amb què el cap de Govern ha reaccionat davant aquesta llista de paradisos fiscals és altament preocupant. Un cop més i defugint responsabilitats, ens diu que el fet que Andorra sigui titllada de paradís fiscal és degut a un simple error a l’hora de confeccionar la llista. És molt més senzill acusar els altres que no pas assumir les responsabilitats d’un mateix. Aquests fets ens perjudiquen molt com a país. Toni Martí, però, no ha explicat què pensa fer ni com pensa actuar perquè el suposat error es resolgui.
 

La política del ‘qui dia passa any empeny», la política de ‘la culpa no és meva, sinó dels altres’ i la política de l’‘això no va amb mi’ seran la tònica habitual d’una legislatura erràtica. El país necessita imperiosament un rumb clar, però el capità no sap per on navega, el vaixell va a la deriva i no sabem fins on arribarà. Si no es fa un cop de timó clar i decidit, recuperar el nord serà impossible.