El Pirineu torna a estar en peu de guerra. Encara no s’ha apagat el ressò del documental de Televisió de Catalunya sobre el contraban i surt la nova alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, i en un dels seus primers actes, decideix retirar la precandidatura olímpica de Barcelona-Pirineus als Jocs d’Hivern. L’equip de Colau defensa, segons ha explicat el primer tinent d’alcalde Gerardo Pisarello, esdeveniments en un «context mediterrani» i molt pactats amb les entitats.
 

Arrel del rebombori que s’ha provocat, Colau ha hagut de sortir a explicar que el seu equip ha actuat «amb coherència» amb el que ha havia dit en campanya i dient que «no» a un esdeveniment que tal com ho assegura, «no compta amb prou consens». Ha afirmat, però, que li ha sabut greu que la decisió no s’hagi pogut comunicar personalment als actors implicats i després d’una ronda de converses.
 

Aquestes noves formacions polítiques que han accedit a governs, municipals o autonòmics, a l’Estat espanyol estan prenent decisions més de forma que de fons, de cara a la galeria, com per demostrar que són bons, progres, legals i correctes i que han vingut per servir i no per servir-se del càrrec. Van amb metro, amb bicicleta, piulen a les xarxes socials –especialment al twitter– aturen desnonaments, prescindeixen de les entrades de llotja i fan vestir als guardaespatlles com si fossin líders bolivarians.
 

Però el seu món sembla no anar més enllà de Nou Barris o del Carmel. Veuen la muntanya com un lloc folklòric, refugi de pixapins, negoci de contrabandistes, paisatges de buscadors de bolets i santa sanctorum de menjadors de cargols a la llauna en bordes on serveixen un all i oli de potència deu. Els habitants del Pirineu, amb tots aquests estereotips, cada cop que ens arriben notícies de la metropoli acabem amb la mateixa sensació que tenien els soldats de la primera guerra mundial, quan rebien una foto del seu fill acabat de néixer mentre es podrien a les trinxeres del Marne, perquè el que necessitem són fets i no promeses.

Potser  la precandidatura als Jocs Olímpics d’Hivern no és la millor de les coses però hauria donat vida, hauria creat expectatives i hauria introduït millores en infraestructures i comunicacions, coses molt necessàries per al territori. Curiosament, la primera persona que va pensar en uns Jocs d’Hivern al Pirineu en una candidatura amb seu a Barcelona va ser Joan Antoni Samaranch quan a la dècada dels anys setanta era president de la Diputació barcelonina.
 

El seu objectiu era que, amb el projecte, milloressin les comunicacions de la Ciutat Comtal amb les comarques pirinenques. Així està explicat en el llibre ‘Samaranch, l’esport del poder’ (Espasa-Calpe). Posteriorment, l’alcalde socialista de Barcelona Jordi Hereu va tornar a llançar la idea, recollida amb no massa entusiasme pel seu successor, el convergent Xavier Trias. L’advertiment del Comitè Olímpic Internacional (COI) en el sentit que el projecte havia d’elevar el nivell organitzatiu i esportiu tampoc no hi va contribuir. Però Trias no es va arribar a tancar en banda, entre altres coses, perquè coneixia la força i la influència convergent a l’Alt Urgell, la Cerdanya i la Vall d’Aran.
 

Fins i tot la precandidatura va arribar a reviscolar tot coincidint amb el fracàs de la candidatura de Madrid als Jocs d’Estiu del 2020 amb el relaxing cup of cafe in plaza mayor de l’alcaldessa madrilenya d’aleshores, Ana Botella. És cert que l’organització d’uns Jocs Olímpics d’Hivern és complexa, i més, amb la construcció d’instal·lacions costoses –bobsleigh, luge...– que després són de manteniment complicat i de difícil utilització, especialment en una zona amb poca tradició en aquests esports. Però també és ben cert que, només amb la presentació del dossier per intentar ser candidat, ja hi ha una sèrie de beneficis per a les seus, a nivell de publicitat i de donar-se a conèixer, no només en l’aspecte esportiu sinó també en el turístic.
 

El Pirineu, per la seva tradició d’esports hivern, ha d’optar a organitzar uns Jocs d’Hivern i l’alcalde de Lleida, el socialista Àngel Ros, ja s’ha mostrat partidari de recuperar el projecte. Ros a més, creu que Andorra seria un «lloc absolutament estratègic» tot i que, d’entrada, la Carta Olímpica no ho permet ja que només un país en pot ser la seu. De fet, Andorra ja ho va intentar per acollir els del 2010 que es van celebrar, finalment, a Vancouver (Canadà). 
 

No va passar de la primera ronda de candidatures però almenys es va presentar. Ara, el projecte Barcelona-Pirineus se n’ha anat en orris, i el que és pitjor, fruit d’una decisió unilateral quan s’hauria d’haver consensuat amb els altres alcaldes implicats, com ara el de Puigcerdà i el de la Seu d’Urgell que ja han mostrat el seu lògic malestar.
 

Encara sort que no els van comunicar la retirada per twitter perquè vist l’ús i l’abús que en fan els dirigents d’aquestes noves plataformes polítiques, una de les feines amb més futur serà la d’esborrador de tuits de polítics.