Observo com cada vegada més autors, psicòlegs i experts s’aventuren a escriure llibres d’autoajuda de tot tipus amb l’objectiu d’ensenyar i demostrar als lectors que és fàcil aprimar-se en dos mesos, que es pot trobar la felicitat enviant energia positiva a l’univers o, fins i tot, que és possible adoctrinar les emocions. És difícil no caure al parany i molts acaben refutant una bona novel·la per endinsar-se en el món de les promeses d’una vida més plaentera, plena d’amor i de relacions positives. Personalment, sempre he pensat que n’hi ha uns quants que se n’aprofiten, de les desil·lusions alienes, i troben la manera de fer-ne fortuna amb paraules que encandilen, amb lliçons que captiven.
 

Escèptica com sóc, vaig mirar-me amb mala cara a l’amic que em va recomanar ‘El arte de no amargarse la vida’ de Rafael Santandreu, un psicòleg de renom. «No cal que te’l llegeixis tot, busca el capítol de la terribilitis’ i potser aprens a prendre’t les coses d’una altra manera». Vaig estar dubtant uns quants dies fins que vaig decidir obrir-lo i llegir-me únicament aquell passatge. Segons el llibre, pateixo de ‘terribilitis’. Sóc de les que es lleva i, si plou, si l’autobús va amb retard, si m’oblido les claus o no he aconseguit escriure una línia en tot el dia, qualifico el fet de terrible. Per a posar-hi remei –entre altres consells–, l’autor estableix la ‘Línea de Evaluación de las Cosas de la Vida’ en la qual un aprèn a qualificar els fets en la seva justa mesura, en una escala de Genial-Molt Bo-Bo-Normal-Dolent-Molt Dolent-Terrible.
 

He decidit posar-ho en pràctica: relativitzar les petites coses que em fan veure els dies de color gris i, tal com apunta l’autor, evitar ser ingènua amb els fets negatius per treure’n un aprenentatge. Funcionarà? De ben segur que ni el capítol ni el llibre em donaran la clau de la felicitat –que, si existeix plenament, es troba en un mateix–, però aplicant l’escala potser deixaré de veure-ho tot tan terrible.