Aprofitant la nova exposició de Dalí al CAEE a Escaldes-Engordany m’agradaria parlar de l’estranya relació entre tres grans genis del segle XX: Dalí, Lorca i Buñuel. Aquesta sembla ser que va derivar en la creació d’una pel·lícula de Luis Buñuel amb la col·laboració de Dalí en la qual el poeta es va sentir reflectit.

‘Un Chien Andalou’ és un curtmetratge mut d’una durada de disset minuts que va ser dirigit, produït i interpretat por Luis Buñuel en 1929. En l’elaboració del guió el cineasta va rebre el suport de Salvador Dalí que li anava enviant les seves opinions a través de la duradora correspondència que tots dos mantenien.

Segons Buñuel, ‘Un Chien Andalou’ va néixer de la confluència de dos somnis. Dalí va somiar amb formigues que li pul·lulaven a les mans i Buñuel al seu torn com una navalla seccionava l’ull d’algú.
 

Aquesta pel·lícula està considerada com la més significativa del cinema surrealista. Transgredint els esquemes narratius canònics, la pel·lícula pretén provocar un impacte moral en l’espectador a través de l’agressivitat de la imatge. Remet constantment al deliri i al somni, tant en les imatges produïdes com en l’ús d’un temps no lineal de les seqüències.
 

El títol ‘Un Chien Andalou’ va ser triat perquè no guardava cap relació amb els temes del film. Lorca es va sentir al·ludit pel títol, però Buñuel va negar aquesta al·lusió, al·legant que era el d’un llibre de poemes que ell tenia escrit des de 1927. Però, si ens demanem d’on procedeix i què significa realment el títol adoptat, és impossible obviar com a hipòtesi la possibilitat que aquest títol al·ludeixi a Federico García Lorca, tenint en compte l’entramat de relacions que va existir entre tots tres, i l’amor insatisfet que Lorca sentia per Dalí. Amor que apareix reflectit a l’Oda a Salvador Dalí de Lorca, on fa una al·lusió a l’amor impossible entre tots dos, o el descobriment per Lorca que Dalí ho considerava, en la seva sol·licitud amorosa i en la seva poesia, una persona putrefacta.

Aquest tema de la putrefacció és el primer que es pot observar al curtmetratge realitzat per Buñuel qui a més, ja des de la Residència d’estudiants on van conviure tot tres, ja es va mostrar gelós de la relació que mantenien Lorca i Dalí.
 

Des d’aquest punt de vista és possible entendre ‘Un chien Andalou’ com «un putrefacte andalús», i això últim com una al·lusió a Lorca en el moment en què Buñuel el substitueix en la intimitat de Dalí, després que aquest li hagi retret la «putrefacció» de les seves ‘Canciones’ i del seu ‘Romancero gitano’, en cartes de juny de 1927 i setembre de 1928, respectivament.
 

Però la condició de «putrefacte andalús» no era, per Dalí i Buñuel, privativa de Lorca. La compartien tots els membres andalusos de la generació del 27 (carta de Dalí a Lorca abans esmentada, octubre-novembre de 1927; i, molt destacadament, Juan Ramón Jiménez. Dalí suggereix a Lorca a una carta d’octubre de 1927 que els pintors són els dipositaris de la veritable poesia, «tot el contrari del que aquesta paraula significa per a Juan Ramón (...) i altres grans porcs».

A més, existent tres seqüències de la pel·lícula a les quals Lorca va poder sentir-se realment al·ludit: la volta a la vida del protagonista al llit (record de les escenificacions de la seva pròpia mort que ell solia representar a la Residència i altres llocs); el passeig en bicicleta (podria ser una cita de la seva obra en prosa El passeig de Buster Keaton) i el grapeig dels pits de la noia els quals es tornen natges (possible record de l’aventura amb Margarita Manso). Bé fins aquí les suposicions a les que podem arribar basant-nos en certes dades, la realitat només els pertany a aquests tres genis ja desapareguts.