L’1-3 contra Xipre no fa gràcia, pensant que es tractava del rival més feble i jugant a casa. Andorra jugava amb els factors que més afavorien per puntuar en aquesta fase i, mirant més enllà, amb Koldo a la banqueta.
 

Una altra cosa són les baixes, també un factor determinant en les opcions  d’èxit. Per aquí és per on es podia deduir en el prepartit que vindrien els problemes. Marc Pujol (32 anys) i Márcio Vieira (30) ni tan sols va entrar en la convocatoria; Ildefons Lima (35) arrossegava molèsties. Només l’última de tres de les peces clau que conformen la columna vertebral va jugar i de suplent. 23 minuts.
 

Si aquestes baixes ja pesaven, com així mateix va reconèixer Koldo els dies previs, hi ha més pebre a afegir: Emili (26 anys), Lorenzo (29) i Riera (30), que havien sigut titulars en quatre dels cinc anteriors partits d’aquest Preeuropeu, no van tenir ni un minut. El primer es va quedar fora de la llista de 18. Els altres dos van ser a la banqueta però no es van treure el xandall. Koldo va deixar clar en l’onze inicial contra Xipre que s’està produint un relleu generacional en tota regla. Dos canvis en l’onze del segon partit respecte del primer, dos en el tercer respecte del segon, dos en el quart respecte del tercer, cinc en el cinquè en comparació amb el quart i rècord contra Xipre, amb sis cares noves.
 

Començant per la defensa, va reaparèixer Adri Rodrigues (26) de central i no en el lateral dret. És la posició que ocupa ara al Marino de Luanco, al qual ha estat titular. El doble pivot va ser per a Ayala (35) i Rebés (20). Parella inèdita principalment perquè el segon era debutant; Sonejee (39) i Peppe (32) s’ho van haver de mirar des de la banda, igual que un Riera a qui un nen de 19 anys, Aaron Sánchez, li va guanyar la partida. Entre ells dos, en la línea de tres migcampistes, tornava Moreno (27), que no era titular en un partit oficial des de l’11 d’octubre del 2013 (derrota per 0-4 davant Romania) i que en aquesta fase portava acumulats 12 minuts de joc, amb Cristian Martínez (25) i Víctor Rodríguez (25), un altre reaparegut que, aquest sí, ja havia estat part activa en els dos partits previs. Estava clar. Prescindint a consciència d'homes importats, o s'havia tornat boig o es tractava d'un canvi de cicle en tota regla.
 

«Justificat, no?», va excusar-se Koldo en la roda de premsa postpartit. Andorra va aconseguir ahir el millor percentatge de possessió en aquest Qualifier amb un 30%, superant el 29% contra Gal·les en el primer partit a l’Estadi Nacional. També en passades, amb 125, superant les 105 fetes en el partit d’anada a Xipre i també a Bèlgica. I per acabar, és el dia que més ocasions de gol va tenir (7, per 6 contra Israel) i que menys va concedir (també 7, per les 10 amb Gal·les). Les estadístiques del partit, doncs, parlen de què el seleccionador va encertar de ple. L’única pregunta que em rondina pel cap és: ¿Els joves estan rendint millor que els veterans? ¿O el rival i la seva entitat és el que ha ajudat a que ahir Andorra aconseguís els millors números en aquesta fase?
 

Al cap i a la fi, el resultat ha tornat a ser una derrota, la 50a seguida en partit oficial després del 0-0 contra Finlàndia al setembre del 2005. El boig del seleccionador es va sortir amb la seva, el futur és nou i engrescador i Òscar Sonejee, tan feliç. Li va ser igual ser el suplent d’Ayala, a qui va substituir al minut 60 per complir el seu partit 101 amb la tricolor. Haugés jugat o no, ell estava feliç. És historia viva. El primer andorrà centenari. Per això, va deixar la seva retirada enlaire: “Ara vull gaudir aquest moment”. Té 39 anys i va debutar amb 18. Què coi! S’ho mereix.

El que no mereix és que divendres, l’Estadi Nacional va registrar l’entrada més pobre en els quatre partits oficials que ha acollit. 1.054 espectadors en el duel més important en aquesta fase classificatòria per les possibilitats que té de puntuar. Ple contra Gal·les amb 3.300 espectadors i gairebé 3.000 amb Israel i Bòsnia ¿Així doncs, a què estem jugant? Aquí falta compromís, o solidaritat, o consciència social amb la selecció, o com desitgeu definir aquest dilema que tinc: ¿Anem a l’Estadi Nacional veure Andorra? ¿A dir adéu i gràcies a una de les nostres estrelles de l’esport rei? ¿O anem a veure el rival?