Deia Raimon en la cançó Jo vinc d’un silenci que qui perd els orígens, perd la identitat, i no entraré en el debat de l’autoria de la frase, de si és del cantautor de Xàtiva o de Salvat-Papasseit, sinó en el fons. Un pot ser resident a Andorra però sempre tindrà el seu cor en la seva terra, i València és la meva, i ara que són en plenes eleccions municipals i autonòmiques a la terreta, explicarem el per què de tot plegat, que deia Quim Monzó.
 

Començarem per explicar el mesinfotisme, aquesta manera de ser que diu que, en el fons, ens fa el mateix vermell que blau, alt o baix, rossa o morena. Al final, ens resignem, assumim el que tenim, i com que el cel és blau allà i el temps meravellós, sembla que tota la resta, per molt caspós i humiliant que sigui, ens la bufa la gamba, que diem. Així que si surt Rita Barberà –24 anys a l’alcaldia, un quart de segle– amb allò del caloret que fa que ens caigui la cara de vergonya, el que fem és broma i au. Si Santiago Calatrava s’embutxaca milions d’euros per obres que cauen o estan mal fetes, ens és igual. Si Camps rep uns tratges i va a judici, no té importància. I si Fabra fa un aeroport sense avions, al final riem la gràcia. I així anem. 
 

Xavi Castillo, que és un actor de la companyia teatral Pot de Plom que s’ha de veure en directe una i dos i les vegades que facin falta, explica en les seves obres totes les ‘animalaes’ comeses pels diferents polítics de la valenciania més pura. Ell resumeix millor que ningú la mentalitat del valencià, i el millor exemple és el capità moro. Aquest càrrec és el que ocupa un home, empresari amb molts diners, habitualment, durant les festes de Moros i Cristians que es fan arreu de la geografia valenciana i que rememoren aquells temps. El capità moro, segons la realitat feta humor per part de Castillo, és aquell que diu això tan valencià de «serà per diners», «això ho pague jo» i «esteu tots convidats, che». Això és pura màgia, és portar a cotes altíssimes l’ostentació tot i no tenir ni un euro més. No importa, perquè el que realment cala a València és l’actitud, la visió superficial, la imatge exterior que la resta puguin tenir de tu. 
 

El capità moro –també hi és el cristià, en el ‘bando’ de la creu– paga les despeses de les festes en la seva comparsa. La comparsa és la colla d’amics que formen part dels Benimerins, Creuats, Taifes, Mariners, Llauradors, Fontanos... Aquestes despeses no són una broma, perquè això vol dir pagar sopars, dinars, esmorzars, que poden ser de sobaquillo –el també conegut bocata baix braç–, o de gala, amb la qual cosa això és com el convit d’una boda; però també la banda de música, tatxin tatxin, que amenitzarà l’àpat tocant constantment marxes mores o cristianes que tots seguiran al pas, deixant la paella al plat si és precís. Serà per diners.
 

Doncs això és el mirall de la societat valenciana. Fer veure que som el que no som, aparentar que tenim el que no tenim, i amb tot, sentir-nos els amos del cotarro. I si no, mirin Rus, Fabra, Camps, Cotino, Castedo, Alperi i la llarga llista de ‘sinvergüenses’ –permeti’m que ho escrigui gairebé fonèticament valencianitzat– que han estat o fins i tot es mantenen en primera línia política i, no ho dubtin, amb opcions de tornar a tenir representació en els ajuntaments i en les Corts. No tenim remei, che.

Ara es veuen per internet nombrosos vídeos amb Rita Barberà de campanya pels mercats, increpada, veient com li retiren la salutació o li llancen a la cara el sobre amb el vot, i fins i tot exvotants del PP escridassant-la per totes les barbaritats que ha fet el seu partit, gairebé totes vinculades amb la corrupció, el ‘lladrerio’ i més. I què en pensen? Que perdrà? Jo no. Això no passarà.

En el fons, la maquinària propagandística d’aquest partit polític a València ha estat de cum laude, amb una capacitat enorme per saber girar la truita del seu costat. De debó pensen que l’episodi del caloret li va fer mal? Saben quina va ser la reacció davant d’aquella humiliació? Al dia següent que Rita li fes puntades de peu al diccionari de la llengua valenciana en aquell balcó de les Torres de Serrans, ja hi havia adhesius, xapes, pins i semblants amb el I love caloret. I així ha estat sempre, que fan la volta a la historieta i somriuen, i aquí no ha passat res.

Així que, ja en el dia de reflexió abans del dia de les eleccions, la meva és la del resum del mesinfotisme, que és la resignació valenciana per excel·lència. I sí, qui perd els orígens perd la identitat, però al final el que passarà és que Xavi Castillo tindrà més material per seguir fent-nos riure a manta, Rita continuarà a l’alcaldia i Fabra a la Generalitat, i tindrem altres quatre anys que a saber què ens deparen. Esperem que no siguin més humiliacions i barbaritats de les que ens fan sentir lluny casa.