Veure els jugadors del MoraBanc a la sortida del pavelló, esperant a la gent per agrair el seu suport, la veritat és que em va sorprendre. D’una manera bestial. Com tota la graderia, pensava que el cartell ‘Gràcies afició’ que van treure tot just després de l’himne era suficient.
 

D’entrada vaig pensar que el que havien fet era una bogeria. Sotmetre a les estrelles d’aquesta manera pot ser molt perillós. Però ben pensat... És evident que un Barça o un Madrid no podria fer res similar, possiblement tampoc un Bilbao, un Sevilla o un Estudiantes. És llavors quan vaig pensar en les peculiaritats d’aquest país. El fanatisme pels famosos no existeix o almenys, és respectuós. He arribat a veure Puyol, Cesc, Pau Gasol o Navarro en un local de copes i estan com a casa seva, com també la Thyssen o Lindsay Vonn passejar per Meritxell com un turista més. Ahir vaig veure el mateix en la cara dels Jawai, Sada i companyia. Els herois podien fotografiar-se amb els seus aficionats i fins i tot anar a l’Estela a fer unes birretes que aquí no passa res. Segurament el vestidor va trobar algun detractor a aquesta idea, cosa normalíssima venint de fora, però no hi ha dubte: Andorra is different. Té les seves peculiaritats que la desmarquen clarament d’Espanya i França i aquesta és una de les que més agraden.
 

També és cert que vaig trobar a faltar algú en el hall del Poliesportiu. Algú que va de puntetes perquè no se sent protagonista, però que pel seu caràcter, filosofia i perquè en sap un ou i mig, és l’autèntica estrella del BC Andorra. Mentre els jugadors es feien fotos amb l’afició, Joan Peñarroya no parava de dir en roda de premsa que li sabia greu haver perdut contra l’Obradoiro perquè havia de ser un dia per gaudir tots plegats. Però ell havia d’estar amb l’afició amb més motiu que ningú.
 

Peñarroya, com Solana, és un home ACB. L’avalen els més de 400 partits com a jugador en la màxima categoria del bàsquet espanyol. Com a tècnic no havia passat de la Lliga EBA –Olesa i Navàs– però va ser fer-se càrrec del MoraBanc l’any 2010 –atenció, per substituir una eminència com Alfred Julbe– i 5 més tard l’ha pujat a l’elit, que pintava més a utopia que arealitat... I l’ha mantingut.
 

Detalls com el de la setmana passada són els que el fan tan gran. L’equip havia assegurat la permanència a casa contra el Sevilla i en la següent jornada, Jawai no va jugar ni un minut a la pista del Madrid. Bé, ni un segon. Segons les males llengües, no havia entrenat com calia. I és que si de dilluns a divendres algú no està bé, el més normal és que no jugui, oi? Però només un valent adopta aquestes mesures, et diguis Nathan o Guillem. Encara que ningú no tingui un selfie amb ell el dissabte passat al Poliesportiu, ara que toca parlar de renovacions, Peñarroya ha de ser el primer en deixar el seu autògraf.