És la mateixa història de sempre. Tant en futbol, com en bàsquet, i mira que són diferents en molts aspectes. Un dia en què el Reial Madrid no està fi, no està jugant el seu millor partit, falla llançaments fàcils, mentre que el seu rival fa bé les coses en atac i defensa, està treballant molt per sumar i mereix el triomf. Però al final, no se sap d’on, treuen una guspira immensa de sort i s’acaba emportant la victòria. Això ha passat una vegada i altra, és el guió al qual ens tenen acostumats. 
 

Malgrat això, la cara de babau sempre hi és. Ahir va tornar a passar, i de manera descarada. El MoraBanc estava fent un partidàs, demostrant l’alt nivell que té -a l’alçada dels ‘play-off’ sense cap mena de dubte- i fent les coses bé amb poques errades, menys les del final, clar. Va dominar el marcador tota la segona part i el Madrid només va anar dues vegades per damunt. La primera va ser en els primers instants de l’últim quart i la segona quan quedava 1.3 per sonar la botzina final. La gran feina realitzada del MoraBanc llançada per la borda per la sort de sempre del Madrid, i un talent innegable dels jugadors, clar està. 
 

El mateix passa en el futbol amb els blancs. És molt estrany que no s’acabessin emportant la victòria davant el València ja que el 99% d’aquests casos en què el Madrid sembla mort acaba guanyant. Aquest cap de setmana tocava en bàsquet. La sort es va aliar amb el talent. Resultat: victòria amb cistella en l’últim segon. 

Una cosa semblant ja va passar en el partit d’anada al Poliesportiu d’Andorra. El MoraBanc anava treballant per no deixar escapar el Madrid, superior en talent, i fins i tot els va arribar a igualar en alguns moments del partit. Però en res, ells tornaven a agafar distància i tres triples seguits de Rudy Fernández van decidir aquell matx. En aquella ocasió, la sort va ser menys protagonista, i el talent més. 
 

En el cas d’ahir, el MoraBanc va merèixer més, tot i fallar en els moments decisius. Es va guanyar el dret de ser nombrat l’únic equip que ha assaltat el Barclaycard Center aquesta temporada amb el Reial Madrid com a local. Va merèixer el dret de seguir competint en aquest ‘Torneig post-Copa del Rei’ que es va inventar Joan Peñarroya i en el qual el seu equip anava segon. Però al final, res. 
 

En el fons, tot això ja poc importa perquè l’objectiu principal de l’equip s’ha assolit, de manera brillant, però quan els deures estan fets, agrada agafar-se en serio a les petites grans coses, com hagués estat ser l’únic equip en guanyar a la pista del Madrid.
 

En fi, queden dos partits per gaudir d’aquesta fantàstica plantilla i d’aquests fantàstics jugadors. Dubto que ho puguem fer-ho la temporada que ve ja que molts d’ells marxaran, això sí, els que es quedin estaran lluitant pel ‘play-off’ si juguen a aquest nivell. 
 

Per cert, menció especial per a Nathan Jawai que ahir no va jugar ni un sol minut per decisió tècnica. Ens hem d’acostumar a la seva absència sobre la pista?