No sóc massa de muntanya. M’agrada, sí, però no sóc un excursionista empedernit que aprofita qualsevol cap de setmana per posar-se les botes, cordar-se la motxilla i sortir a fer GRs. No. M’agrada la muntanya, la respecto, la valoro i m’emociona viure a un país tan maco rodejat d’aquesta majestuositat.
Però ahir no vaig poder evitar pensar en uns quants amics «xirucaires» que tinc quan vaig llegir la notícia de que un nou refugi a l’Illa costaria 1’6 milions d’euros. No ho entenc. Com pot ser que un equipament així costi una barbaritat tan salvatge? Em vaig començar a informar. Tinc un amic (xirucaire per cert) que treballa a una constructora de fora, però suposava que se’n faria una idea del preu del refugiet. Em va demanar que li passés la noticia perquè ell, al ser de mar, no acabava de fer-se’n a la idea. Al cap d’una horeta em trucava explicant-me que per ell, tot i que car, creia que entrava dins la normalitat aquell pressupost. Que el desplaçament del material de construcció fins allà era altíssim ja que no hi ha ni camins ni carretera, que fer pujar la fibra òptica valia un dineral, que muntar-hi la infraestructura elèctrica, d’aigua i de desaigües era costós, que muntar-hi la cuina valia uns quartos, etc.
Potser sóc molt antic jo, però els meus amics xirucaires són molt hippies, i de pijades les justes, i resulta que ara aniran a dormir a un refugi de cinc estrelles, un hotelet situat a dalt de la muntanya amb unes vistes espectaculars i a un preu molt assequible. Carai amb els meus amics!
Si és que ja van passar d’anar amb Xiruca a anar amb unes Salomon com les que porta el Kilian Jornet, després van cambiar la capelina verd militar de tota la vida per un paravent winstoper, i van seguir canviant la motxila plena de parxes del barça per una motxila compartimentada de goretex. Potser no és que el refugi sigui car, sinó que els temps canvien i jo no m’hi acabo d’adaptar. Bé, no. Ben mirat el refugi és molt car.