L’hora del vermut
Ara que els hipsters ja entonen l’hora dels adéus i són a punt de cedir el relleu als muppies, nova generació d’éssers digitals, és injust no recordar la seva contribució a la història de la humanitat; i no són les camises de quadres, les barbes, les ulleres de pasta, els cupcakes, els vinils, instagram ni el menjar japonès, no. Cal destacar, a la necrològica, la seva decisiva contribució a la recuperació del vermut. S’hi van abocar tant pel component social, com pel ritual i l’estètica vintage, amb el sifó de vidre gruixut recobert d’una malla de plàstic, el vermut que raja de l’aixeta d’un barril i els gotets retro.
Les xarxes socials i els blogs també han contribuït a aquesta apoteosi del vermut: vi blanc neutre i una combinació variable de desenes d’herbes macerades a les quals s’afegeix sucre o caramel, processos d’alquimista o industrial i fórmules secretes com les de la Coca Cola per a una poció tan màgica com la del druida Panoràmix dels còmics d’Astèrix. És un autèntic fenomen que es tradueix amb obertures setmanals d’una nova vermuteria a ciutats com Barcelona, augment del consum d’escopinyes, patates fregides, olives, musclos i conserves diverses, i treball a escala estajanovista dels sifoners per tornar a posar en marxa la maquinària per reprendre processos artesanals.
El boom s’acompanya d’un volum que, com no podia ser d’una altra manera, es diu Vermut i que l’ha editat Ara Llibres, de dissenys d’ampolles innovadores (Casa Mariol) i de campanyes per fomentar el consum com la de Yzaguirre que ofereix una sèrie d’activitats culturals i d’oci en zones de Barcelona com el Born o Gràcia i de Madrid com La Latina o Malasaña.
La història del consum del vermut és com el perfil d’una de les etapes reines del Tour amb pujades i baixades. Va arribar a Catalunya a finals del segle XIX i va tenir un gran èxit com a aperitiu popular però després va anar passant per etapes de glòria i d’ostracisme. Ara està en el cim d’un coll dels Pirineus. És la seva hora. Mai no m’havia apassionat. De fet i a risc de ser acusat de sacríleg, a l’estiu, utilitzo el vermut blanc Martini per combinar-lo amb Fanta de llimona. Un ditet de vermut i la resta de refresc en un vas de tub i uns quants glaçons. I fa passar la set quan tornes suat de la platja. La difusió del beuratge em va donar una certa fama en el lloc d’estiueig, sobretot quan el vaig batejar com a Martínez, neologisme sorgit de la marca de vermut i de la popularització del combinat. L’estiu passat la demanda va ser tan gran que l’ampolla XXL de vermut va oferir menys resistència que el Còrdova enfront del Barcelona.
Però, durant les vacances de Tots Sants de l’any passat, vaig patir una conversió com Pau de Tars camí de Damasc. Va ser a Reus, després de la Diada Castellera del Mercadal. Acalorat, assedegat i animat pels acompanyants em vaig prendre un bon vermut negre, amb glaçons, sifó, oliva i un toc de taronja, glòria, plaer a petits glops, quasi xarrups. Aquell mateix dia es va imposar una visita a una fàbrica de vermut, a un museu amb el seus espai Miró, Martini, De Muller i Yzaguirre, i a un magatzem que reivindica la història d’aquesta beguda. L’endemà, de pas per Barcelona, abans de dinar, em vaig prendre un altre vermut amb el seu sifó.
Des de llavors en consumeixo amb les dosis recomanades per l’Organització Mundial de la Salut i en compro de diverses marques per tastar-les. Les darreres adquisicions són l’Espinaler i el De Luna i m’he proposat aconseguir-ne un que es diu El Bandarra. I quan vaig a Barcelona s’imposa una visita a una vermuteria. La darrera on he estat és l’única de la ciutat, segons m’expliquen, on serveixen producte de collita pròpia. Són originaris de Batea i l’any passat van incrementar les seves vendes en un 30% i les seves exportacions en un 45%. Fruit del creixement del consum de vermut, també han augmentat les empreses que es dediquen a fabricar sifó i fins i tot n’he localitzat una a Sarral, lloc de pas en el camí entre Andorra i Cambrils si el viatger està disposat a superar una carretera estreta i plena de revolts.
Ja hi aniré perquè aquest cap de setmana tocava vermut a Sant Julià de Lòria amb l’inici d’una nova edició, la cinquena, del ‘Reviu l’aperitiu’ amb la participació de 27 establiments. L’hora de l’aperitiu hauria de ser sagrada a totes les cultures per davant de l’afterwork, el brunch i d’altres anglicismes i ja no diguem la cerimoniosa del vermut. «La vida és com un bon vermut, saps quan comença però no quan acaba» es llegeix en un dels cartells de Vermuts Rofes a Reus. Recuperat el vermut, la felicitat serà completa quan la gent no em miri com si fos un marcià quan, a l’estiu, begui cafè amb gasosa. Ho feia el meu besavi i altres membres de la família. Li deien suau o soldat.
*Periodista
Les xarxes socials i els blogs també han contribuït a aquesta apoteosi del vermut: vi blanc neutre i una combinació variable de desenes d’herbes macerades a les quals s’afegeix sucre o caramel, processos d’alquimista o industrial i fórmules secretes com les de la Coca Cola per a una poció tan màgica com la del druida Panoràmix dels còmics d’Astèrix. És un autèntic fenomen que es tradueix amb obertures setmanals d’una nova vermuteria a ciutats com Barcelona, augment del consum d’escopinyes, patates fregides, olives, musclos i conserves diverses, i treball a escala estajanovista dels sifoners per tornar a posar en marxa la maquinària per reprendre processos artesanals.
El boom s’acompanya d’un volum que, com no podia ser d’una altra manera, es diu Vermut i que l’ha editat Ara Llibres, de dissenys d’ampolles innovadores (Casa Mariol) i de campanyes per fomentar el consum com la de Yzaguirre que ofereix una sèrie d’activitats culturals i d’oci en zones de Barcelona com el Born o Gràcia i de Madrid com La Latina o Malasaña.
La història del consum del vermut és com el perfil d’una de les etapes reines del Tour amb pujades i baixades. Va arribar a Catalunya a finals del segle XIX i va tenir un gran èxit com a aperitiu popular però després va anar passant per etapes de glòria i d’ostracisme. Ara està en el cim d’un coll dels Pirineus. És la seva hora. Mai no m’havia apassionat. De fet i a risc de ser acusat de sacríleg, a l’estiu, utilitzo el vermut blanc Martini per combinar-lo amb Fanta de llimona. Un ditet de vermut i la resta de refresc en un vas de tub i uns quants glaçons. I fa passar la set quan tornes suat de la platja. La difusió del beuratge em va donar una certa fama en el lloc d’estiueig, sobretot quan el vaig batejar com a Martínez, neologisme sorgit de la marca de vermut i de la popularització del combinat. L’estiu passat la demanda va ser tan gran que l’ampolla XXL de vermut va oferir menys resistència que el Còrdova enfront del Barcelona.
Però, durant les vacances de Tots Sants de l’any passat, vaig patir una conversió com Pau de Tars camí de Damasc. Va ser a Reus, després de la Diada Castellera del Mercadal. Acalorat, assedegat i animat pels acompanyants em vaig prendre un bon vermut negre, amb glaçons, sifó, oliva i un toc de taronja, glòria, plaer a petits glops, quasi xarrups. Aquell mateix dia es va imposar una visita a una fàbrica de vermut, a un museu amb el seus espai Miró, Martini, De Muller i Yzaguirre, i a un magatzem que reivindica la història d’aquesta beguda. L’endemà, de pas per Barcelona, abans de dinar, em vaig prendre un altre vermut amb el seu sifó.
Des de llavors en consumeixo amb les dosis recomanades per l’Organització Mundial de la Salut i en compro de diverses marques per tastar-les. Les darreres adquisicions són l’Espinaler i el De Luna i m’he proposat aconseguir-ne un que es diu El Bandarra. I quan vaig a Barcelona s’imposa una visita a una vermuteria. La darrera on he estat és l’única de la ciutat, segons m’expliquen, on serveixen producte de collita pròpia. Són originaris de Batea i l’any passat van incrementar les seves vendes en un 30% i les seves exportacions en un 45%. Fruit del creixement del consum de vermut, també han augmentat les empreses que es dediquen a fabricar sifó i fins i tot n’he localitzat una a Sarral, lloc de pas en el camí entre Andorra i Cambrils si el viatger està disposat a superar una carretera estreta i plena de revolts.
Ja hi aniré perquè aquest cap de setmana tocava vermut a Sant Julià de Lòria amb l’inici d’una nova edició, la cinquena, del ‘Reviu l’aperitiu’ amb la participació de 27 establiments. L’hora de l’aperitiu hauria de ser sagrada a totes les cultures per davant de l’afterwork, el brunch i d’altres anglicismes i ja no diguem la cerimoniosa del vermut. «La vida és com un bon vermut, saps quan comença però no quan acaba» es llegeix en un dels cartells de Vermuts Rofes a Reus. Recuperat el vermut, la felicitat serà completa quan la gent no em miri com si fos un marcià quan, a l’estiu, begui cafè amb gasosa. Ho feia el meu besavi i altres membres de la família. Li deien suau o soldat.
*Periodista