Passegin vostès avui per l’avinguda Meritxell, o pels locals de Soldeu, o Arinsal, o el Pas de la Casa. Baixin fins Sant Julià per veure el moviment en els centres comercials. No, no és un dia festiu. No ho pot ser si la majoria dels treballadors, els que fan funcionar l’economia d’aquest país, són als seus llocs de treball. No existeix a Andorra cap Dia Internacional del Treballador. Sí, d’acord, podem omplir-nos la boca amb la diada, dir que som els més reivindicatius i apostar –fins i tot en públic i políticament– per unes millors condicions laborals dels treballadors. Però ens estarem enganyant.

Ho fem normalment, això de dir que celebrem o vivim intensament alguna commemoració d’aquestes internacionals que ves a saber qui es va inventar un dia. El dia de l’aigua, de la pedra, de la llum, de la naturalesa, o de les centrals nuclears –qui sap– arriba a les nostres oïdes a través dels mitjans de comunicació, i aquell dia tots gastem menys aigua, respectem el terra, apaguem els llums o comprem urani –per dir una bestiesa– en el quiosc del barri per solidaritat amb aquesta energia, però el que no fem és deixar de treballar.
D’acord que a Andorra el funcionariat avui té festa, però aquest no és –i que em disculpin– ni de bon tros el motor econòmic del Principat, i sent-ho com ho és el turisme, encara som incapaços de trobar una fórmula perquè els treballadors dels sector puguin equiparar-se a la resta dels seus col·legues.

És injust, perquè el sector turístic no es tracta d’una d’aquestes coses bàsiques per al funcionament d’una societat, com ara que hi hagi policies, bombers, metges i infermers al peu del canó en una jornada en què molts altres són a la platja. No. Simplement és un motor econòmic i no es veu en l’horitzó que un dia com aquest Andorra també pugui dir, escoltin, som aquí, ens volem guanyar la vida, però també descansar, si més no tenir uns horaris similars, poder ser amb la família, al camp, a la platja o al sofà mirant una pel·lícula de sèrie B, tot obviant, sembla ser, que en teoria és una jornada de reivindicació de drets. Però se’ns omple la boca...