Segons convé, la immigració va la mar de bé. Però en un altre moment, resulta que és l’origen de tots els mals. I hi ha moments en què desperta sentiments molt profunds. Ignorem completament la quantitat de víctimes de les travesses d’immigrants de l’Àfrica i de la Mediterrània. No sabem de debò interpretar què és el que impulsa a pagar sumes astronòmiques per un viatge incert i un futur que vist de prop no pot ser més injust.  
Davant d’un desastre que podem identificar per la quantitat de morts que ha provocat com el recent naufragi del vaixell prop de Sicília, se’ns remou la consciència. El problema, però, fa anys que dura i que està denunciat per les autoritats en drets humans a altres autoritats. Però com en tot, allò que és urgent, ens priva d’encarar el que és important. En aquest cas, ha aflorat la conxorxa criminal que abusa dels emigrants, que en el seu viatge es van transformant en immigrants.

Com tothom sap o hauria de saber, els éssers humans van d’aquí cap a allà, es queden molts anys en un lloc, o no. Nomadisme, sedentarisme i migració són intrínsecs a la vida humana. Per necessitat econòmica, per una persecució política o de creences, per una catàstrofe natural, per amor, per aspirar a una altra cosa, per mil motius es pot deixar la casa i marxar a la ventura. El detall fonamental és el control de qui em vol o em rebutja, que ni m’espera, ni em coneix.

En els països europeus que demanen mà d’obra, que tenen un envelliment demogràfic considerable, la immigració és  l’única possibilitat de preparar el futur, tasca a la que es dediquen tots els països i pobles. Actualment, la renovació de les generacions en edat laboral procedeix de la immigració i també la renovació de les futures generacions. El paisatge humà canvia, la integració de les persones, la bona convivència o l’absorció no són coses d’un dia, però tampoc és probable que els fluxos es mantinguin per dècades, aniran oscil·lant. Que cada país s’arregli, com està passant ara, no va com era ben evident.