Escriptor autoeditat
Mals temps per als profetes i per a les profecies. Però no només ara. També en el passat. Quan vaig començar a estudiar periodisme, poc després de la segona glaciació, un professor va profetitzar que en pocs anys les ràdios desapareixerien. Fins i tot, durant aquells anys, mentre fugíem dels mamuts i dels tiranosaures rex, sonava una cançó que es deia Video killed the Radio Star. Ara la ràdio té més oients que mai i fins i tot la setmana passada vam saber que Noruega acabarà d’aquí dos anys amb el sistema de transmissió de ràdio que ha acompanyat mig món durant fa anys i panys: l’FM. El Govern del país escandinau ha anunciat els seus plans per eliminar les estacions de transmissions d’ones per fer prevaler l’emissió digital.
Quan intentava completar un postgrau o alguna cosa semblant, un altre professor va pronosticar que el teatre tenia els dies comptats. I vet aquí que hi ha més públic que mai i que els muntatges cada cop són més innovadors. Després em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb el propòsit d’aconseguir fer alguna cosa més que la d’ajuntar lletres. El professor era un eminent, i multipremiat, escriptor de ciència ficció cubà i, a banda del procés d’elaboració dels mojitos, no vaig aprendre, com es pot constatar, gaire coses més. Perquè, a més a més, aquell home repetia cada dia que els llibres com les ràdios i el teatre, tenien data de caducitat. Per ser escriptor de ciència ficció no tenia gaire visió de futur.
Aquesta darrera festa de Sant Jordi ens ha deixat una muntanya de llibres de tot tipus, gènere i extensió. Això m’ha animat a escriure una cosa de llarg recorregut, l’anunci de la qual pot tenir el mateix efecte que una profecia maia o la proximitat d’un meteorit que podria impactar amb la terra. Vist el meu nivell i que faig frases tan incomprensibles com les lletres de les cançons d’Antònia Font, he pensat en l’autoedició i amb Kindle Direct Publishing que és l’editorial d’Amazon.
Em puc presentar com un autor indie, que no indi, i que és una manera refinada i amb glamur de dir que ets un xitxarel·lo o un pringat. Només he d’obrir un compte, si no m’empatollo amb la contrasenya, i ells s’encarreguen fins i tot d’elaborar la portada i de fer-ne publicitat si ho entenc, perquè està en anglès, i el meu nivell en aquesta llengua és equiparable al de la meva escriptura. Sort que en imaginació no em guanya ni en Tolkien. Puc parlar de Nova York com si fos Spike Lee tot i que només hi hagués estat un cap de setmana. I d’aquí a rivalitzar amb David Gálvez, Joan Peruga o Maria Teresa Cairat només hi ha un pas.
Quan tingui èxit hauré de contractar un becari perquè em porti el tema de la comunicació en els meus grups de WhatsApp perquè ara mateix ja tinc problemes per saber si dijous que ve em toca el sopar dels tamborilers de Noves de Segre, el de recol·lectors de trumfes de Ger, el de seguidors de la selecció de futbol de la República de Kiribati, el de la colla d’amics que vam deixar d’anar a les discoteques quan van començar a servir Malibú amb pinya, o el de la Maria Castanya, del qual vaig trigar tres mesos a saber que s’havia creat per celebrar la castanyada perquè em pensava que era el nom en clau del Departament de Tributs i Fronteres.
Fins i tot em puc deixar barba ara que està de moda, però sense semblar un hipster, un base del Reial Madrid de bàsquet o un defensa lateral del Girona. Hauré de contractar també un entrenador personal perquè no em faci cap lesió a la mà de tant signar llibres. I crec que m’hauré de buscar un altre editor que no sigui Kindle perquè després de saber que entre les frases més subratllades hi ha les de Paulo Coelho i les dels llibres d’autoajuda m’ha entrat com una mena d’angoixa.
A més, el meu llibre es vendria a 0,99 cèntims, i els de Kindle/Amazon me’n donen 0,34. Sempre em queden Google Play, iTunes o una campanya de crowfunding. Perquè el món de l’edició és capritxós. A l’Estat espanyol, per exemple, el 50% dels llibres publicats per editorials venen menys de 60 exemplars, comptant els de familiars i amics. És clar que és un país on Gran hermano vip va tenir a la seva gala final cinc milions d’espectadors, es tanquen dues llibreries cada dia, i la meitat de la població diu que no ha comprat un llibre a la seva vida.
També tinc el recurs desesperat de convidar a esmorzar un amic que té una petita editorial. Li enviaré un WhatsApp. Ara ja sé, després de diversos intents d’esmorzars frustrats amb altra gent, que l’emoticona que jo creia que era un croissant, és realment una gamba fregida.
Quan intentava completar un postgrau o alguna cosa semblant, un altre professor va pronosticar que el teatre tenia els dies comptats. I vet aquí que hi ha més públic que mai i que els muntatges cada cop són més innovadors. Després em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb el propòsit d’aconseguir fer alguna cosa més que la d’ajuntar lletres. El professor era un eminent, i multipremiat, escriptor de ciència ficció cubà i, a banda del procés d’elaboració dels mojitos, no vaig aprendre, com es pot constatar, gaire coses més. Perquè, a més a més, aquell home repetia cada dia que els llibres com les ràdios i el teatre, tenien data de caducitat. Per ser escriptor de ciència ficció no tenia gaire visió de futur.
Aquesta darrera festa de Sant Jordi ens ha deixat una muntanya de llibres de tot tipus, gènere i extensió. Això m’ha animat a escriure una cosa de llarg recorregut, l’anunci de la qual pot tenir el mateix efecte que una profecia maia o la proximitat d’un meteorit que podria impactar amb la terra. Vist el meu nivell i que faig frases tan incomprensibles com les lletres de les cançons d’Antònia Font, he pensat en l’autoedició i amb Kindle Direct Publishing que és l’editorial d’Amazon.
Em puc presentar com un autor indie, que no indi, i que és una manera refinada i amb glamur de dir que ets un xitxarel·lo o un pringat. Només he d’obrir un compte, si no m’empatollo amb la contrasenya, i ells s’encarreguen fins i tot d’elaborar la portada i de fer-ne publicitat si ho entenc, perquè està en anglès, i el meu nivell en aquesta llengua és equiparable al de la meva escriptura. Sort que en imaginació no em guanya ni en Tolkien. Puc parlar de Nova York com si fos Spike Lee tot i que només hi hagués estat un cap de setmana. I d’aquí a rivalitzar amb David Gálvez, Joan Peruga o Maria Teresa Cairat només hi ha un pas.
Quan tingui èxit hauré de contractar un becari perquè em porti el tema de la comunicació en els meus grups de WhatsApp perquè ara mateix ja tinc problemes per saber si dijous que ve em toca el sopar dels tamborilers de Noves de Segre, el de recol·lectors de trumfes de Ger, el de seguidors de la selecció de futbol de la República de Kiribati, el de la colla d’amics que vam deixar d’anar a les discoteques quan van començar a servir Malibú amb pinya, o el de la Maria Castanya, del qual vaig trigar tres mesos a saber que s’havia creat per celebrar la castanyada perquè em pensava que era el nom en clau del Departament de Tributs i Fronteres.
Fins i tot em puc deixar barba ara que està de moda, però sense semblar un hipster, un base del Reial Madrid de bàsquet o un defensa lateral del Girona. Hauré de contractar també un entrenador personal perquè no em faci cap lesió a la mà de tant signar llibres. I crec que m’hauré de buscar un altre editor que no sigui Kindle perquè després de saber que entre les frases més subratllades hi ha les de Paulo Coelho i les dels llibres d’autoajuda m’ha entrat com una mena d’angoixa.
A més, el meu llibre es vendria a 0,99 cèntims, i els de Kindle/Amazon me’n donen 0,34. Sempre em queden Google Play, iTunes o una campanya de crowfunding. Perquè el món de l’edició és capritxós. A l’Estat espanyol, per exemple, el 50% dels llibres publicats per editorials venen menys de 60 exemplars, comptant els de familiars i amics. És clar que és un país on Gran hermano vip va tenir a la seva gala final cinc milions d’espectadors, es tanquen dues llibreries cada dia, i la meitat de la població diu que no ha comprat un llibre a la seva vida.
També tinc el recurs desesperat de convidar a esmorzar un amic que té una petita editorial. Li enviaré un WhatsApp. Ara ja sé, després de diversos intents d’esmorzars frustrats amb altra gent, que l’emoticona que jo creia que era un croissant, és realment una gamba fregida.