L’altre dia em va trucar una bona amiga de la família, fa anys que ens coneixem amb ella i el seu marit, un directiu d’una empresa de fora. La trucada era precisament per això, per parlar del marit, que s’ha quedat sense feina.
L’empresa que ell dirigia feia anys que no funcionava bé, els amos anaven posant diners perquè no hi havia manera de fer rutllar el negoci, que malgrat ser un gran negoci, la seva gestió no era la idònia.
Ara els propietaris han venut l’empresa a un grup empresarial que té força més negocis, i una de les primeres coses que han fet els nous amos és una relació minuciosa d’ingressos, despeses i com és que no funciona l’empresa. Seguidament van fer fora tot l’equip directiu i van agafar-ne la gestió directament ells. És clar i evident que el nostre amic es trobava indignadíssim perquè els nous propietaris l’han fet fora sense poder ni demostrar el que val. Però això és realment com ho pinta ell? L’empresa va perdre el 2014 600.000 euros. Els seus directius van cobrar el mateix salari que sempre. Ara ja no en tenen perquè els nous propietaris els han cessat però, on és la responsabilitat d’uns directius d’empresa privada que no són capaços de fer funcionar un negoci? Estem cansats de reclamar als polítics la seva responsabilitat com a gestors, els demanem que si ho han fet malament dimiteixin, que pleguin i que marxin. Hi ha qui va més enllà i demana que si han fet les coses malament, a més paguin. Això perquè no passa a l’empresa privada? Perquè el directiu que no compleix el que per contracte té signat no dimiteix, no plega? No marxa a casa? És evident que ningú vol perdre la feina, però quan acceptes un càrrec, sigui de la responsabilitat que sigui, ha d’acceptar les seves responsabilitats i si no fa bé la seva feina, plegar. És més dignitat que altra cosa el que cal. A la política però també a la nostra feina