Durant els meus cinc anys d’Ambaixador d’Andorra prop de la Santa Seu (2005-2010), més enllà de treballar, amb modèstia i humilitat, sobretot, per arraigades ancestralment, però explicitades a la fi del segle XX, i per a mi, als inicis del segle XXI, relacions serioses, autèntiques, lliures però compromeses entre els dos Estats, vaig –sóc una mena de ratolí que furga– tenir l’ocasió de mantenir contactes amb dicasteris com el de la Justícia i Pau que comandava el Cardenal Martino, que vingué a Andorra. També de manera directa i indirecta amb la Comunitat de Sant Egidi, al sagrat Trastevere.

Ara, han estat a Barcelona, organitzant una taula genial, positiva, creativa, lluny dels profetes de calamitats, per treballar de manera constant no pas per a la unificació, sinó pel diàleg, per saber escoltar, per a la pau, a favor dels més desvalguts.

Malgrat els ensurts físics, i els atzucacs del meu i nostre país, penso que no calen, potser, ¿o sí?, Freud i Maquiavel, ni Marx, ni Engels, ni Sant Tomàs, ni Sartre, o Camus... O potser també! ¿I si acudíssim a la Comunitat de Sant Egidi?

Penso que més enllà dels maniqueismes estúpids, egocèntrics i absurds, ens hauríem d’abocar per persones dins d’Andorra i fora, que creuen en la pau, el diàleg, no amb l’insult, amb l’ètica i l’estètica, i no amb el toco mocho, i els que venen duros sevillanos. I no tinc res en contra de les persones de Sevilla. Però, al nostre país, diria, que cal rigor, disciplina, també ensurts o equivocacions, però amb menys mala llet –però com volen que els periodistes no tinguin mala llet, si aquesta neix des de les pròpies institucions o dels qui les representen?

si us plau! L’arquebisbe emèrit, el gran (per a mi) Monsenyor Joan Martí i Alanis, deia, m’havia dit, que encara que es tingui fe o no, no és raonable negar el cristianisme com a fet cultural. Després Ratzinger, ha dit que demanava o sol.licitava que els que no fossin creients obréssim com si en tinguessin de fe. I com deia Paul Valery, la “cultura europea es fonamenta en la filosofia grega, el dret romà i la teologia cristiana”. I en institucions com Sant Egidi: pau, diàleg, humilitat, temperança i perseverança sempre a favor dels més “pobres”.

I va néixer al maig de 1968. Aproximació, diàleg, no petulància, ni saltimbanquis, ni titelles, persones humanes a la recerca dels valors morals, ètics i estètics. I persones que fan de mediadors, d’homes de pau com les antigues batllies, i algunes de les actuals –per arribar a consensos, i al veritable humanisme. I no és altra que l’ombra allargada de la Secretaria d’Estat del Vaticà, però sí el treball portat a terme per Sant Egidi, que és recolzat per la Santa Seu.

I fugint de maniqueismes, valdria la pena que a Andorra, avui, regnés l’esperit de Sant Egidi. Avui, més que mai. Crec que el meu i nostre país ha de tornar a creure en la filosofia, l’humanisme i el cristianisme obert, solidari de les persones de Sant Egidi.

Ambaixador del Principat d’Andorra prop de la Santa Seu (2005-2010)

Per a més informació consulti l'edició en paper.