La crisi de BPA, a part del tema en sí de l’actuació de l’entitat, ha posat en evidència dues grans situacions. La primera és l’existència d’una reacció institucional andorrana pròpia d’un Estat amb estructures ben consolidades –i sobre el tema de les estructures d’Estat els catalans, fins i tot els altpirinencs, n’estem fent uns cursets accelerats. No en sé prou, i reconec que no tinc informació suficient, per opinar si tot el que s’ha fet ha estat bé. Però en la meva memòria ho comparo amb la reacció de la crisi financera per la fallida de Sobanca (1968), on tot el pes de la responsabilitat va caure en la reacció de les altres entitats, la iniciativa privada; les institucions andorranes, la iniciativa pública, eren en aquell moment febles per gestionar-ho perquè un Estat Andorrà, com avui el coneixem, no existia i ni se l’esperava.

L’article pretén centrar-se en una segona situació: el gran ventall de les diferents opinions, escrites i parlades, com a reacció al fet de la crisi. És curiós veure com aquestes opinions han anat des del més absolut desconeixement de la realitat andorrana a l’anàlisi constructiva i informada del que es podia fer en casos així. Pocs dubtes hi ha que la societat andorrana actual és millorable, que les diferències entre les capes socials són molt grans i que l’horitzó de les millores socials aconseguides no està exempt d’una nuvolada negra i amenaçadora. Però mirant cap al nord i sobretot cap al sud la valoració social a fer no seria pas més alta, ben al contrari, seria inferior.

En termes una mica simplistes, el lector m’ho perdonarà, Andorra té, portes enfora, amics i no tan amics. Aquest és un fet a tenir en compte per a un país on la política exterior ocupa poques línies als programes dels partits. Això és políticament correcte a Andorra, on no incordiar els veïns està molt arrelat en l’escala de valors polítics. En una situació com la que hem viscut als passats dies es comença a veure que aquesta actitud té limitacions. En les darreres eleccions vaig ser convidat pels amics i companys dels Verds d’Andorra al míting que varen fer a Encamp, en coalició amb el PS, i on vaig aplaudir les intervencions. Al sortir, amb el meu company d’ICV, vaig comentar que havia trobat a faltar algunes referències al món exterior. I llegint altres programes em va produir la mateixa impressió.

Ho confesso, sóc de La Seu. Una zona on alguns, des de diferents perspectives, defensem la idea que Andorra pot ser un territori líder per al progrés econòmic i social d’aquesta  minúscula i insignificant part d’Europa, però que en un sentit familiar, és casa nostra. I a vegades hem tingut la sensació que aquesta idea no té massa correspondència pràctica en els sectors polítics més lúcids d’Andorra, si bé que de tot hi ha a la vinya del Senyor. Els amics d’Andorra poden ser molts i variats, el que no provoca massa dubtes és que els amics són aquells que tenen interessos comuns amb els andorrans, més enllà de retòriques, que també n’hi ha i que a vegades són irritants, siguin retòriques del present o del passat. Davant del temporal, potser alguns andorrans pensaran que poca cosa es pot fer amb l’amistat i la solidaritat d’alguns altpirinencs. Cal fomentar aquest sentiment basat en la realitat social i econòmica del veïnatge? Cal institucionalitzar-ho d’alguna manera?  O no cal fer absolutament res i anar-ho dissimulant amb algun que altre discurset?