La comissió de marres
No és el desig d’un benvingut. Ni molt menys. La meva intenció no és mostrar la meva ben regada diplomàcia. No espero fer un pas endavant i quedar bé amb tothom. Només demano seny.
«Què diu ara aquest?» És fàcil d’entendre. Parlo de l’afer BPA i de la Comissió que ha d’estudiar, regir o aportar sol·lucions a la crisi financera. Sincerament, ja vindria sent hora d’arribar a un acord i no estirar més el xiclet. El cavall de batalla, l’epicentre de la polèmica i el punt culminant, on sembla que es tiren a sobre la vaixella, és l’objectiu de la proposta.
La discòrdia recau en la intenció d’uns –DA i Liberals– i la dels altres –PS i SDP–, un binomi que es retroalimenta i, en aquest cas, dues bandes i dues faccions clarament oposades. Ho dic des del vessant d’un que acaba d’arribar, però d’algú que també segueix veient com encara surt fum del revòlver del FinCEN. Intentar posar en comú les comissions i tancar una opció que pugui contentar a totes les parts no ha de ser tan complicat. Tant costa unificar criteris? Elaborar una comissió amb eixos de les dues propostes. No ha de ser, ni molt menys, excloent la comissió d’enquesta que defensa amb urpes el Grup Mixt amb la comissió legislativa del Grup Liberal. Tan important ha de ser saber perquè ha passat això com sentar les bases i introduir els mecanismes perquè no torni a passar. Si DA i Liberals segueixen ferms en no cedir, el Grup Mixt i la part interessada en saber què va passar –i no parlo només dels treballadors de BPA– no es treuran mai el neguit de sobre.
Per què no intentar que puguin conviure pacíficament les dues comissions? Aplegar els eixos més importants de cadascuna i aprofitar les dues propostes de les forces parlamentàries que, ideologies a banda, dic jo, que el que volen és el millor per Andorra, no? Unitat, sentit d’Estat i compromís de tots aquells que representen al Principat en una situació tan delicada. Potser sóc un somiatruites, un il·lús encara sense tics andorrans. O potser és la meva ben regada diplomàcia que m’està jugant, per variar, una mala passada.
«Què diu ara aquest?» És fàcil d’entendre. Parlo de l’afer BPA i de la Comissió que ha d’estudiar, regir o aportar sol·lucions a la crisi financera. Sincerament, ja vindria sent hora d’arribar a un acord i no estirar més el xiclet. El cavall de batalla, l’epicentre de la polèmica i el punt culminant, on sembla que es tiren a sobre la vaixella, és l’objectiu de la proposta.
La discòrdia recau en la intenció d’uns –DA i Liberals– i la dels altres –PS i SDP–, un binomi que es retroalimenta i, en aquest cas, dues bandes i dues faccions clarament oposades. Ho dic des del vessant d’un que acaba d’arribar, però d’algú que també segueix veient com encara surt fum del revòlver del FinCEN. Intentar posar en comú les comissions i tancar una opció que pugui contentar a totes les parts no ha de ser tan complicat. Tant costa unificar criteris? Elaborar una comissió amb eixos de les dues propostes. No ha de ser, ni molt menys, excloent la comissió d’enquesta que defensa amb urpes el Grup Mixt amb la comissió legislativa del Grup Liberal. Tan important ha de ser saber perquè ha passat això com sentar les bases i introduir els mecanismes perquè no torni a passar. Si DA i Liberals segueixen ferms en no cedir, el Grup Mixt i la part interessada en saber què va passar –i no parlo només dels treballadors de BPA– no es treuran mai el neguit de sobre.
Per què no intentar que puguin conviure pacíficament les dues comissions? Aplegar els eixos més importants de cadascuna i aprofitar les dues propostes de les forces parlamentàries que, ideologies a banda, dic jo, que el que volen és el millor per Andorra, no? Unitat, sentit d’Estat i compromís de tots aquells que representen al Principat en una situació tan delicada. Potser sóc un somiatruites, un il·lús encara sense tics andorrans. O potser és la meva ben regada diplomàcia que m’està jugant, per variar, una mala passada.