Diumenge passat, una notícia ens va deixar esglaiats. Altra nau procedent d’Àfrica va naufragar al nord de Líbia  amb centenars de persones a bord, tan sols va haver-hi venti-vuit supervivents. Dilluns, només un dia després, va haver-hi tres morts més al intentar fer un desembarcament a l’illa de Rodes. I així contínuament; una llista de morts interminable. Morts sense sentit i de les que només es beneficien els traficants d’immigrants il·legals. Persones que han demostrat amb escreix no tenir cap escrúpol i que s’aprofiten del dolor i la necessitat dels altres per lucrar-se ells mateixos sense importar-los la sort que puguin córrer aquestes persones durant la seva odissea.

Emigrar a un país europeu és la solució que adopten milers de persones que viuen en països africans on la pobresa és extrema o que volen fugir de la guerra o de les massacres que hi pateixen. Així, cada any, centenars de persones s’embarquen amuntegades en pesquers gairebé inservibles o en pasteres, gastant-se els pocs diners que han aconseguit reunir durant tota la seva vida, per anar a la procura d’un futur millor que els creuen que es troba aquí a Europa. Homes, dones i, fins i tot, nens petits i bebès s’embarquen per intentar millorar les seves vides, però la realitat que es troben, després d’arriscar-les creuant el mar en unes condicions deplorables, sol ser, per a la majoria, molt diferent de la que ells pensaven assolir.

Mentrestant, jo em demano, què fa Europa per solucionar aquesta situació? Res de valor. Parlar i més parlar quan el que es requereix són solucions contundents i immediates, perquè del que estem parlant és de vides reals,  vides amb un valor incalculable, i no de relacions polítiques que és el que a ells realment els importa. Les pèrdues que provoca la immigració als països europeus i els seus interessos queden moltes vegades molt per damunt de la importància que té la vida d’aquestes persones. Perquè, com tothom ja sap, la immigració il·legal no és un fenomen nou que s’hagi d’eradicar, aquets fenomen ja ve de lluny i mai no es prenen les mesures adequades per tal d’evitar-la.

Però, què passa amb els que aconsegueixen arribar sans i estalvis a Europa? Una gran part són repatriats als seus països d’origen. D’altres, en desconèixer d’on procedeixen o per altres motius assoleixen el seu somni de viure a un país europeu. A Espanya, per exemple, hi viuen molts. Però una gran part d’ells no aconsegueixen obtenir els papers per poder treballar i viuen de fer treballs il·legals per a empresaris que s’aprofiten de la seva situació per aconseguir treballadors a baix preu. Altres viuen amuntegats en pensions o cases de lloguer en condicions insalubres. En fi, un veritable somni truncat.