Va passar de cop. El passadís de l’institut estava ple de gom a gom. Se sentia l’aldarull típic que caracteritzava l’anar i venir dels estudiants. Crits estridents, l’espetec de les gomes de les carpetes, les passes fortes de les noies amb talons i els xiscles de les més lloques,... tota aquella gernació eixordava. La Marta rebregava el resum que s’havia fet per estudiar amb els nervis i la tremolor del moment aquell just abans d’entrar a fer l’examen. El Marc empenyia el Toni buscant brega. La Núria mirava de reüll l’Aleix, fent el cor fort... ell no la corresponia. I tot d’una va passar. De sobte, tot aquell enrenou es va aturar. El Marc va deixar anar el Toni. La Núria va fer uns ulls com unes taronges i a la Marta li va relliscar el bolígraf dels dits. Cling!
L’astorament venia de les paraules de la Martina. Ningú no ho comprenia... El Roger només li havia preguntat si tenia un foli i, ella, li havia respost: -No tinc cap!
Ells no entenien res... Quan sentien parlar la Martina sempre tenien confusions i el perquè de tot plegat raïa en el fet que parlava catanyol.  Quan la Martina deia “Tinc set” li oferien llimonada. Ella, en canvi, volia dia que tenia 7 euros. Quan deia “vaig cap allà” no entenien per què en realitat el que feia era “venir cap aquí”. Tots recordaven aquell dia en què a classe d’història el professor va preguntar si algú recordava la frase del president Tarradellas en tornar de l’exili, i la Martina, sense pensar-s’ho dues vegades, va respondre: “Ciutadans de Catalunya, ja “estic” aquí!”. Tarradellas, el president xava, deia el Roger amb sornegueria.
No entenien què li passava a la Martina però encara trobaven més incomprensible perquè aquell matí havia dit que no tenia cap! Trobaven que allò passava de taca d’oli, no es podia fer broma sobre això.
En aquest cas, a la Martina no l’havien decapitat. Però cada vegada que amputem un pronom feble d’una frase estem mutilant la llengua. A més, de perdre el veritable contingut de les nostres frases fem grinyolar la sintaxi del català. Els experts asseguren que els pronoms febles trontollen, si no hi posem remei, desapareixeran.