Land Art, algunes idees per tenir en compte
El Land Art està en un bon moment a tot el món. Només hem de teclejar aquesta expressió en anglès a Google per trobar desenes d’entrades, que remeten a esdeveniments celebrats en llocs tan distants com Nikola-Lenivets (Rússia), Taoyuan (Xina), New Mexico (Estats Units) o Grindelwald (Suïssa). L’art mediambiental es practica amb més o menys passió arreu del planeta. Hi ha artistes que l’han adoptat com a especialitat preferent del seu treball i té milers de seguidors que hi veuen una forma de combinar art i defensa del medi ambient, creativitat i contacte amb la natura, just ara que la majoria vivim en grans ciutats, allunyats dels elements naturals primigenis.
La pròxima tardor Andorra s’afegirà a la llista de regions i països que dediquen una part del seu pressupost cultural al Land Art. Per tant, ens interessa molt mirar cap als altres llocs del món on porten anys –fins i tot dècades- promovent l’art en la natura i aprendre de les experiències exitoses. Avui farem una passejada ràpida per algunes iniciatives relacionades amb el Land Art que hi ha actualment al món, cadascuna amb les seves peculiaritats pròpies, però totes elles amb aspectes susceptibles d’importar-se a Andorra.
Comencem al centre d’Anglaterra, a la regió de Yorkshire. Allà trobem no pas un esdeveniment temporal, sinó un parc permanent d’escultures a l’aire lliure. Forma part d’un projecte artístic ambiciós, anomenat Yorkshire Sculpture Triangle, entre Leeds i Wakefield, amb tres centres més: el Henry Moore Institute, la Leeds Art Gallery i el dedicat a l’artista Barbara Hepworth (The Hepworth Wakefield). Sens dubte, el que més té a veure amb el Land Art és el Yorkshire Sculpture Park (YSP), un museu de més de 500 hectàrees d’extensió que acull una seixantena de grans escultures a l’aire lliure, en perfecta simbiosi amb els turons suaus que conformen l’orografia de la zona.
Funciona des del 1977 i rep uns 300.000 visitants l’any. Aquest hi troben una bona manera de combinar cultura, exercici físic i aire pur per a tota la família, mentre passegen, contemplen i fins i tot toquen obres de Dennis Oppenheim, Henry Moore, Sol LeWitt o Andy Goldsworthy. A més d’activitats específiques per a escoles, l’YSP organitza exposicions especials. Enguany, de juliol a novembre, n’hi ha una de preparada sobre Anthony Caro, un deixeble d’Henry Moore que va donar suport a aquest projecte fins a la seva mort fa dos anys. El 2014, el Yorkshire Sculpture Park va rebre el Premi al Millor Museu de l’Any de tot el Regne Unit, atorgat per l’entitat Art Fund.
Una iniciativa similar, però amb més dificultats per consolidar-se, és la del Centro de Arte y Naturaleza (CDAN) d’Osca (Aragó), impulsat per la Fundació Beulas. Josep Beulas, català nascut a Santa Coloma de Farners el 1921 i resident a l’Aragó des de 1945, és un artista molt cotitzat i un gran col·leccionista d’art. La seva col·lecció d’art contemporani ha estat la base del CDAN, que pretén fusionar art i natura en un espai dels afores d’Osca, però amb la intenció d’escampar-se per tota aquesta província.
El programa “Arte y Naturaleza” ha permés que set artistes de prestigi internacional, entre els quals Richard Long, Ulrich Rückriem o Fernando Casás, construïssin en les últimes dues dècades obres concebudes per a un emplaçament concret escollit amb llibertat absoluta. El britànic Long va decidir fer un cercle de pedres camí del cim de la Maladeta, l’alemany Rückriem va construir un bosquet de blocs de pedra rosa a Abiego, al Somontano, mentre que el gallec Fernando Casás va idear un conjunt de monòlits de granit negre al costat de dues oliveres en un penya-segat del desert dels Monegros (foto).
Aquests dos exemples internacionals uneixen art i natura, però no van més enllà, a la recerca d’un component d’interès ecològic, com sí que fa el Land Art Generator Initiative (LAGI). Aquest concurs de periodicitat biennal va sorgir de les ments d’una artista i un arquitecte de Pennsylvània residents a Dubai, en veure les possibilitats que el desert d’aquest país oferia per al Land Art, però alhora conscients de la necessitat de trobar energies alternatives al petroli. La peculiaritat d’aquesta iniciativa és que, en les tres edicions celebrades fins ara, ha estat itinerant (el 2010 a Dubai i Abu Dhabi, el 2012 a Nova York i el 2014 a la capital danesa, Copenhague). Sembla que la pròxima ja ha estat convocada a Califòrnia per al 2016.
LAGI combina l’art i l’arquitectura amb la idea de generar electricitat amb fonts alternatives. Es tracta de buscar la manera de capturar l’energia de la natura i convertir-la en electricitat d’una forma neta. Els projectes que s’hi presenten han de ser realitzables, no pas utòpics, però això no vol dir que tots s’acabin duent a la pràctica. De fet, el guanyador del primer LAGI (“Lunar cubit”, una mena de piràmide moderna que de nit serveix per contemplar les fases lunars i de dia transforma la llum solar en electricitat) encara no s’ha pogut construir.
El nombre de projectes presentats ha anat creixent i s’ha convertit en una competició entre universitats, ja que moltes escoles d’arquitectura i paisatgisme demanen als seus alumnes que s’hi presentin. El guanyador de l’edició 2014 va ser l’artista argentí Santiago Muros, amb “The Solar Hourglass”, un rellotge solar gegantí capaç de concentrar el poder del raigs de sol per generar anualment 7.500 MWh d’electricitat, alhora que esdevé un espai de relaxació i contemplació estètica.
Aquesta idea, la de lligar art i energia, l’hem incorporat a la Biennal Andorra Land Art, ja que la Zona Ras, pensada per a les visites escolars i on hi haurà diverses instal·lacions de petit format, donarà molt de protagonisme al paper que juga l’aigua en l’obtenció d’electricitat al nostre país. En un altre article, analitzarem alguns dels festivals o certàmens periòdics internacionals de Land Art que s’han consolidat en els darrers anys i que ens marquen l’estela del que volem fer aquesta tardor al nostre país.
La pròxima tardor Andorra s’afegirà a la llista de regions i països que dediquen una part del seu pressupost cultural al Land Art. Per tant, ens interessa molt mirar cap als altres llocs del món on porten anys –fins i tot dècades- promovent l’art en la natura i aprendre de les experiències exitoses. Avui farem una passejada ràpida per algunes iniciatives relacionades amb el Land Art que hi ha actualment al món, cadascuna amb les seves peculiaritats pròpies, però totes elles amb aspectes susceptibles d’importar-se a Andorra.
Comencem al centre d’Anglaterra, a la regió de Yorkshire. Allà trobem no pas un esdeveniment temporal, sinó un parc permanent d’escultures a l’aire lliure. Forma part d’un projecte artístic ambiciós, anomenat Yorkshire Sculpture Triangle, entre Leeds i Wakefield, amb tres centres més: el Henry Moore Institute, la Leeds Art Gallery i el dedicat a l’artista Barbara Hepworth (The Hepworth Wakefield). Sens dubte, el que més té a veure amb el Land Art és el Yorkshire Sculpture Park (YSP), un museu de més de 500 hectàrees d’extensió que acull una seixantena de grans escultures a l’aire lliure, en perfecta simbiosi amb els turons suaus que conformen l’orografia de la zona.
Funciona des del 1977 i rep uns 300.000 visitants l’any. Aquest hi troben una bona manera de combinar cultura, exercici físic i aire pur per a tota la família, mentre passegen, contemplen i fins i tot toquen obres de Dennis Oppenheim, Henry Moore, Sol LeWitt o Andy Goldsworthy. A més d’activitats específiques per a escoles, l’YSP organitza exposicions especials. Enguany, de juliol a novembre, n’hi ha una de preparada sobre Anthony Caro, un deixeble d’Henry Moore que va donar suport a aquest projecte fins a la seva mort fa dos anys. El 2014, el Yorkshire Sculpture Park va rebre el Premi al Millor Museu de l’Any de tot el Regne Unit, atorgat per l’entitat Art Fund.
Una iniciativa similar, però amb més dificultats per consolidar-se, és la del Centro de Arte y Naturaleza (CDAN) d’Osca (Aragó), impulsat per la Fundació Beulas. Josep Beulas, català nascut a Santa Coloma de Farners el 1921 i resident a l’Aragó des de 1945, és un artista molt cotitzat i un gran col·leccionista d’art. La seva col·lecció d’art contemporani ha estat la base del CDAN, que pretén fusionar art i natura en un espai dels afores d’Osca, però amb la intenció d’escampar-se per tota aquesta província.
El programa “Arte y Naturaleza” ha permés que set artistes de prestigi internacional, entre els quals Richard Long, Ulrich Rückriem o Fernando Casás, construïssin en les últimes dues dècades obres concebudes per a un emplaçament concret escollit amb llibertat absoluta. El britànic Long va decidir fer un cercle de pedres camí del cim de la Maladeta, l’alemany Rückriem va construir un bosquet de blocs de pedra rosa a Abiego, al Somontano, mentre que el gallec Fernando Casás va idear un conjunt de monòlits de granit negre al costat de dues oliveres en un penya-segat del desert dels Monegros (foto).
Aquests dos exemples internacionals uneixen art i natura, però no van més enllà, a la recerca d’un component d’interès ecològic, com sí que fa el Land Art Generator Initiative (LAGI). Aquest concurs de periodicitat biennal va sorgir de les ments d’una artista i un arquitecte de Pennsylvània residents a Dubai, en veure les possibilitats que el desert d’aquest país oferia per al Land Art, però alhora conscients de la necessitat de trobar energies alternatives al petroli. La peculiaritat d’aquesta iniciativa és que, en les tres edicions celebrades fins ara, ha estat itinerant (el 2010 a Dubai i Abu Dhabi, el 2012 a Nova York i el 2014 a la capital danesa, Copenhague). Sembla que la pròxima ja ha estat convocada a Califòrnia per al 2016.
LAGI combina l’art i l’arquitectura amb la idea de generar electricitat amb fonts alternatives. Es tracta de buscar la manera de capturar l’energia de la natura i convertir-la en electricitat d’una forma neta. Els projectes que s’hi presenten han de ser realitzables, no pas utòpics, però això no vol dir que tots s’acabin duent a la pràctica. De fet, el guanyador del primer LAGI (“Lunar cubit”, una mena de piràmide moderna que de nit serveix per contemplar les fases lunars i de dia transforma la llum solar en electricitat) encara no s’ha pogut construir.
El nombre de projectes presentats ha anat creixent i s’ha convertit en una competició entre universitats, ja que moltes escoles d’arquitectura i paisatgisme demanen als seus alumnes que s’hi presentin. El guanyador de l’edició 2014 va ser l’artista argentí Santiago Muros, amb “The Solar Hourglass”, un rellotge solar gegantí capaç de concentrar el poder del raigs de sol per generar anualment 7.500 MWh d’electricitat, alhora que esdevé un espai de relaxació i contemplació estètica.
Aquesta idea, la de lligar art i energia, l’hem incorporat a la Biennal Andorra Land Art, ja que la Zona Ras, pensada per a les visites escolars i on hi haurà diverses instal·lacions de petit format, donarà molt de protagonisme al paper que juga l’aigua en l’obtenció d’electricitat al nostre país. En un altre article, analitzarem alguns dels festivals o certàmens periòdics internacionals de Land Art que s’han consolidat en els darrers anys i que ens marquen l’estela del que volem fer aquesta tardor al nostre país.