Les sèries de televisió, com el mezcal, les barbes, el gin-tònic o el ceviche, estan de moda. Ho demostra l’estrena de la cinquena temporada de Joc de trons a la pantalla gran i amb la col·laboració dels cinemes Illa Carlemany i d’Andorra Telecom, l’ampli seguiment a les xarxes socials, la utilització abusiva de la paraula spoiler, les crítiques entusiastes, els llibres, els assajos, els festivals, els seminaris, els cursos i les legions de seguidors analistes i comentaristes que s’anomenen seriòfils.
Cal més disciplina i concentració que un guerrer shaolin per poder estar al dia i haver de triar constantment. Així, per exemple, la gran estrena de Joc de trons coincidia en dia i en hora amb l’emissió per France2 de tres nous episodis de la segona temporada de Broadchurch, una autèntica joia. Per explicar l’èxit de les sèries, tret d’algunes excepcions com l’espanyola Alatriste, s’ha de recórrer a les seves temàtiques, als seus personatges, a la violència, al joc del poder i a altres aspectes com ara els nus. Sobretot això. Per copsar l’essència d’una sèrie és molt recomanable veure el que es coneix com honest trailer a Screen Junkies mitjançant Youtube.
En el de Joc de trons, la paraula més repetida és boobs! (pits!). Des de l’episodi pilot amb Daenerys Targaryen a la banyera, la sèrie ha estat una successió de cossos nus, un requisit imprescindible a qualsevol emissió de culte com Orange is The New Black, True Blood, Girls, Californication o Deadwood, una minúscula població del Far West amb dos prostíbuls. Però a Joc de trons la sexualitat és vincula amb el joc del poder. La bruixa Melisandre fa un maridatge entre màgia negra i erotisme i Meñique, un altre dels personatges principals, regenta un prostíbul. La trama de la sèrie es fonamenta sobre dones poderoses, que acostumen a sobreviure més que els homes i amb una gran força de voluntat i astúcia.
És un element que diferencia aquesta producció de les altres, amb personatges femenins que presenten trastorns mentals i que semblen l’índex del DSM, el manual diagnòstic i estadístic d’aquest tipus de malalties. Tenim el trastorn d’identitat dissociatiu amb Tara Gregson a United States of Tara; la síndrome d’Asperger amb Sonya Cross a The Bridge; la síndrome de Clérambault amb Morello a Orange is The New Black; la dependència de substàncies amb Jackie Peyton a Nurse Jackie; el trastorn obsessiu compulsiu amb Hannah Horvath a Girls; o els trastorns bipolars de Carrie Mathison a Homeland i de la mare d’Abbey a Urgències, sense oblidar les depressions de la nòvia d’en Charlie a Cinc en família i de la Meredith d’Anatomia de Grey.
 I segur que hi ha molts més casos que se’m fan difícil de recordar, entre altres coses perquè un ja està en una edat on podria portar bigoti sense que semblés un membre de Village People. Això no obstant, hi ha un estudi dut a terme pel projecte anglès Time to change sobre la imatge que es difon de la salut mental en sèries de televisió. S'hi constata que de 74 d’elles que contenien trames sobre temes relacionats amb la salut mental, 33 estaven vinculades a la violència cap als altres i 53 tractaven les autolesions, estigmatitzant i victimitzant així la persona amb problemes de salut mental.
A més, dels casos també en què la visita a un professional, psicòleg o psiquiatre, era motiu de burla. La pateix l’extraordinària Betty Draper de Mad Men. L’acció se situa als Estats Units l’any 1960 i la protagonista decideix anar a visitar un psiquiatre, cosa que provoca un bon rebombori, especialment quan el metge n’informa el marit. Betty Draper, és sens dubte, un dels personatges menys estimats de la història de la televisió. Injustament. Com Sally Draper, la seva filla a la ficció, que ha passat de ser una nena repel·lent a una adolescent encantadora.
Però sort que entre pandèmies, jihadistes, anuncis apocalíptics, inestablitat econòmica i polítiques expansionistes sempre ens queden les sèries. Amb o sense spoilers però amb unes dones fora de sèrie.