Som frikis, i ens agrada
Hans Solo va animar Jon Snow a fer-se un tatuatge de Jeremiah Johnson. De guapo a guapo. Joffrey Baratheon feia fàstic amb el seu somriure insuportable, però en el mateix moment en què intentava tallar els dits, un a un, de mister Spock, en forma de salutació vulcana, apareixia corrent Obèlix per enviar el maleït rei volant com un soldat romà que sap que aquest és el seu destí.
Tintín intentava investigar sobre la personalitat una mica desviada del Governador Philip Blake, i per fer-ho s’entrevistava amb uns quants ‘cacos’ com Vito Corleone, Tony Soprano o Avon Barksdale, però no treia aigua clara i les respostes l’arribaven, per casualitat, en trobar-se dins d’un laberint, mig congelat, a un Jack Torrance de mirada clara.
Claríssima. Tan clara com la passió que inunda una sèrie de televisió o el cinema en la seva història, perquè la ficció és el que avui en dia fa que ens sortim del dia a dia fent volar la imaginació, viatjant a llocs que no existeixen excepte en els nostres cervells que desitgen, de tant en tant, superar la realitat que inventen d’altres o, fins i tot, que fem nostra. I així seguim, enganxats a aquestes coses com ionquis, perquè necessitem que evolucionin, i quan acabem un capítol, una temporada, una part d’una saga, estem desitjant tenir aquesta hora lliure per tornar-hi. Perquè és una passió, perdonin.
Així que no estic d’acord quan els que no segueixen cap sèrie o cap pel·li amb aquesta passió, consideren que som uns frikis de la vida. Cadascú ho és en la seva personalitat, intrínseca, perquè ser friki és aquest concepte modern que no significa més que ens agrada, i molt, una cosa. Com al que li agrada el bàsquet com per saber quin peu calça un juvenil de l’equip del seu poble, o com qui coneix totes les varietats de la maduixa que planten a Huelva.
Conec a algú que li va demanar la mà a la seva dona vestit de Darth Vader, i no només em sembla meravellós, sinó una demostració evident que les coses es viuen amb intensitat. Ni són estranyes ni res de diferent, perquè alguns poden veure una rèplica d’un quadro de El Greco penjat en el seu menjador com una meravella visual, i d’altres preferir un pòster de la princesa Leia.
Tintín intentava investigar sobre la personalitat una mica desviada del Governador Philip Blake, i per fer-ho s’entrevistava amb uns quants ‘cacos’ com Vito Corleone, Tony Soprano o Avon Barksdale, però no treia aigua clara i les respostes l’arribaven, per casualitat, en trobar-se dins d’un laberint, mig congelat, a un Jack Torrance de mirada clara.
Claríssima. Tan clara com la passió que inunda una sèrie de televisió o el cinema en la seva història, perquè la ficció és el que avui en dia fa que ens sortim del dia a dia fent volar la imaginació, viatjant a llocs que no existeixen excepte en els nostres cervells que desitgen, de tant en tant, superar la realitat que inventen d’altres o, fins i tot, que fem nostra. I així seguim, enganxats a aquestes coses com ionquis, perquè necessitem que evolucionin, i quan acabem un capítol, una temporada, una part d’una saga, estem desitjant tenir aquesta hora lliure per tornar-hi. Perquè és una passió, perdonin.
Així que no estic d’acord quan els que no segueixen cap sèrie o cap pel·li amb aquesta passió, consideren que som uns frikis de la vida. Cadascú ho és en la seva personalitat, intrínseca, perquè ser friki és aquest concepte modern que no significa més que ens agrada, i molt, una cosa. Com al que li agrada el bàsquet com per saber quin peu calça un juvenil de l’equip del seu poble, o com qui coneix totes les varietats de la maduixa que planten a Huelva.
Conec a algú que li va demanar la mà a la seva dona vestit de Darth Vader, i no només em sembla meravellós, sinó una demostració evident que les coses es viuen amb intensitat. Ni són estranyes ni res de diferent, perquè alguns poden veure una rèplica d’un quadro de El Greco penjat en el seu menjador com una meravella visual, i d’altres preferir un pòster de la princesa Leia.