La Mercè Sanz, es una persona que quan era una nena juntament amb el seu germà van viure l’horror dels camps de concentració nazis.  Ara amb més de 80 anys a l’esquena s’ha decidit a parlar del que van patir. El setembre passat parlant amb la Mercè Grau recordo que l’hi vaig dir «de Mercès en conec moltes i amb algunes hi tinc molt bones relacions ara d’amigues de veritat que es diguin Mercè nomes en tinc dues, tu i la Mercè Sanz, una vella amiga de Barcelona. I l’hi vaig explicar que quan vaig anar a Barcelona a estudiar la vaig conèixer doncs era amiga de la meva germana Maria i vam se veïnes al barri de Montbau on fins i tot varem tenir la peregrina idea d’obrir una llibreria, Orri es va dir en honor als Estanys d’Orri;  un negoci que no ens va funcionar, una mica per manca de professionalitat i falta de dedicació (ella era infermera a Sant Pau, a la fundació Puigverd, i  jo treballava de professora) un altra mica per les circumstàncies del barri que llavors era pràcticament una ciutat dormitori. El que es va mantenir intacte va ser la nostra amistat. Ara la Mercè ha publicat un llibre a l’Editorial Claret titulat «Una nena catalana als camps nazis».La presentació del llibre la fa el teòleg Xavier Morlans i Molina que entre altres qüestions es pregunta on era Déu a Auschwitz ? i on és Déu avui? És un llibre de lectura fàcil, narrat en primera persona i és com si l’autora et parlés. Hi han clarament dues etapes la primera que ens narra les peripècies de l’exili des de la fugida cap a França passant pels camps francesos, els trens i l’horror  i sobretot la fam i la por que van viure  a Alemanya on van servir de conillets d’índies de les experimentacions dels metges nazis. Amb l’alliberament va venir el retrobament amb la família especialment amb la Sole la seva germana petita; els seus estudis i la seva lluita interna per intentar oblidar.  A la  segona part del llibre retroba la pau primer amb la feina d’infermera, després amb l’amor del Salvador amb qui van tenir una filla la Nerea. L’hi ha costat molt obrir-se i explicar-se, ha hagut de conquerir la serenitat que dona la senectut per tenir el valor de poder rememorar uns fets tan tristos de la seva infantesa viscuts entre els 6 i els 12 anys. Ens diu « .. Des de petita que he passat un llarg calvari. He estat molts anys sense poder-ne parlar ni tan sols amb mi mateixa. no sabia com fer-ho. El dolor era insuportable. Soc una nena filla d’un mestre republicà que va tastar el viacrucis d’alguns camps de concentració de França i d’Alemanya.... la incertesa, la fam la por... Vull també que el meu relat sigui un homenatge a tants nens i nenes que no van sobreviure a l’odi i a la barbàrie». Gràcies Mercè per fer públic teu testimoni.