Saber llatí
En temps de starts up i d’innovació tecnològica, l’anacronisme de l’educació sobre les llengües clàssiques és més evident. El temps de l’estudi s’ha de destinar a formacions de caràcter pràctic, que tinguin utilitat, i que permetin assolir competències i habilitats, alhora que la formació d’un pensament propi i crític. La formació no s’ha de dedicar a les eines innecessàries i a sabers obsolets. Es dóna el cas que les llengües clàssiques són totes mortes, com el llatí, el grec clàssic, el sànscrit. Per desgràcia i vistos els desastres de Síria, aviat s’hi unirà l’arameu.
Les noves tecnologies també estan mortes. En els anys 70, la informàtica es va convertir en una tecnologia que va canviar tota la gestió tant de l’administració com del coneixement. Les possibilitats que oferia un ordinador com un armari mirall per fer càlculs, per incorporar i creuar dades que a mà eren quasi impossibles obriren enormes territoris comparables a l’invent de l’ordinador personal.
Algú es va arribar a preguntar què hauria fet Gabriel García Márquez si hagués tingut un ordinador quan va escriure ‘Cien años de soledad’. Canviar paraules? Refer frases? Intercalar paràgrafs? Com si el talent depengués de l’ordinador. El cas és que tota aquella tecnologia, nova i revolucionària, i que exigia estudiar programació per fer-la funcionar, va desaparèixer per ser substituïda per instruments ‘intuïtius’. El llenguatge, però, no es va extingir del tot, vegeu el cas del PL/1, tota una novetat.
Tot això, per reivindicar l’aprenentatge i la proximitat amb les llengües clàssiques. Són intuïtives, contínuament, en els nostres idiomes respectius, les fem servir. Esbrinar l’origen de les paraules és una diversió, descobrir que les sintaxis varien com els mots facilita l’ús de més llengües. Útil, útil, ben bé no ho és, però és que no hi ha res que ho sigui sempre. Llevat d’aquestes referències genealògiques. Tothom té avantpassats, uns estan escrits a registres que es remunten a l’edat mitjana, d’altres s’han perdut en la cultura oral. No hi fa res. Tothom pot seguir la seva llengua parlada i té dret a conèixer d’on ve.
No hi ha cap professió sense un glossari que es fonamenti en paraules llatines, gregues. D’altres orígens, també, és cert, però per què renunciar-hi? Com s’entendria el dret sense aquelles expressions del pacta sunt servanda? Tothom, del ram, ho entén i a més articulen les grans veritats del mon jurídic. Si practiquem ioga, o ens fem buddhistes, convé aprendre’s paraules i frases en sànscrit i ningú no es queixa.
Els savis trobaran molts arguments al voltant de la immensitat cultural que ens ha precedit. En èpoques no tan remotes, es deia que una persona llesta, capaç de moure’s en el marasme social –que sempre n’hi hagut de marasme– sabia llatí. Per alguna cosa ho dirien.
Les noves tecnologies també estan mortes. En els anys 70, la informàtica es va convertir en una tecnologia que va canviar tota la gestió tant de l’administració com del coneixement. Les possibilitats que oferia un ordinador com un armari mirall per fer càlculs, per incorporar i creuar dades que a mà eren quasi impossibles obriren enormes territoris comparables a l’invent de l’ordinador personal.
Algú es va arribar a preguntar què hauria fet Gabriel García Márquez si hagués tingut un ordinador quan va escriure ‘Cien años de soledad’. Canviar paraules? Refer frases? Intercalar paràgrafs? Com si el talent depengués de l’ordinador. El cas és que tota aquella tecnologia, nova i revolucionària, i que exigia estudiar programació per fer-la funcionar, va desaparèixer per ser substituïda per instruments ‘intuïtius’. El llenguatge, però, no es va extingir del tot, vegeu el cas del PL/1, tota una novetat.
Tot això, per reivindicar l’aprenentatge i la proximitat amb les llengües clàssiques. Són intuïtives, contínuament, en els nostres idiomes respectius, les fem servir. Esbrinar l’origen de les paraules és una diversió, descobrir que les sintaxis varien com els mots facilita l’ús de més llengües. Útil, útil, ben bé no ho és, però és que no hi ha res que ho sigui sempre. Llevat d’aquestes referències genealògiques. Tothom té avantpassats, uns estan escrits a registres que es remunten a l’edat mitjana, d’altres s’han perdut en la cultura oral. No hi fa res. Tothom pot seguir la seva llengua parlada i té dret a conèixer d’on ve.
No hi ha cap professió sense un glossari que es fonamenti en paraules llatines, gregues. D’altres orígens, també, és cert, però per què renunciar-hi? Com s’entendria el dret sense aquelles expressions del pacta sunt servanda? Tothom, del ram, ho entén i a més articulen les grans veritats del mon jurídic. Si practiquem ioga, o ens fem buddhistes, convé aprendre’s paraules i frases en sànscrit i ningú no es queixa.
Els savis trobaran molts arguments al voltant de la immensitat cultural que ens ha precedit. En èpoques no tan remotes, es deia que una persona llesta, capaç de moure’s en el marasme social –que sempre n’hi hagut de marasme– sabia llatí. Per alguna cosa ho dirien.