Existencialisme vs. fatalisme
Aquestes últimes setmanes he estat llegint el llibre ‘L’Estranger’ d’Albert Camus per la classe de literatura i hem estudiat l’Existencialisme i el Fatalisme, que son els temes principals del llibre.
L’Existencialisme i el Fatalisme son dos corrents ideològiques (vistes per molts com antònimes), que van néixer entre la Primera i la Segona Guerra Mundial. L’Existencialisme és bàsicament la creença de que cada decisió que prenem determina la nostra vida, i ens convida a prendre total responsabilitat del que en passa. L’Existencialisme titlla el destí, d’absurd, i creu que nosaltres mateixos ens creem el nostre futur.
El Fatalisme, al contrari, creu en el Destí, i en que dóna igual el que fem a la nostra vida, que al final, el que es suposi que ens ha de passar, ens passarà. Estudiant aquest tema, he intentat posicionar-me en una de les dos creences i la veritat es que estic indecisa. Crec que l’esforç es la base de tot i que no pots asseure’t al sofà i esperar a que el teu Destí et proporcioni uns estudis i una bona feina. Per l’altre costat, sí que crec en el destí, però no de la forma que el Fatalisme el planteja.
Jo no crec que, encara que el meu destí sigui estar a Broadway, ho aconseguiré encara que no faci res. Jo crec que l’esforç, i en qui no treballa no guanya. Si que crec en el Destí, però penso que tots tenim diferents opcions, i depenent de el que fem a la nostra vida, el Destí ens ‘donarà’ una opció o una altra, ja que el Destí no es una màquina que fa desitjos realitat, te’ls has de guanyar. Per exemple, jo sé que el meu Destí es ser una actriu de musicals, es el que faig bé i em fa feliç, però depenent de quant m’esforci aconseguiré diferents coses: Si m’esforço moltíssim, aconseguiré ser una bona actriu i potser podré tenir una feina estable; en canvi, si no m’esforço gens, potser seré una actriu, però una actriu dolenta, arruïnada i sense feina. Tot depèn de quant ens esforcem, així que encara que creguis que estàs destinat a alguna cosa, no pots asseure’t a esperar a que el Destí et doni ‘el que ha preparat’, tu t’has de guanyar el teu propi Destí.
L’Existencialisme i el Fatalisme son dos corrents ideològiques (vistes per molts com antònimes), que van néixer entre la Primera i la Segona Guerra Mundial. L’Existencialisme és bàsicament la creença de que cada decisió que prenem determina la nostra vida, i ens convida a prendre total responsabilitat del que en passa. L’Existencialisme titlla el destí, d’absurd, i creu que nosaltres mateixos ens creem el nostre futur.
El Fatalisme, al contrari, creu en el Destí, i en que dóna igual el que fem a la nostra vida, que al final, el que es suposi que ens ha de passar, ens passarà. Estudiant aquest tema, he intentat posicionar-me en una de les dos creences i la veritat es que estic indecisa. Crec que l’esforç es la base de tot i que no pots asseure’t al sofà i esperar a que el teu Destí et proporcioni uns estudis i una bona feina. Per l’altre costat, sí que crec en el destí, però no de la forma que el Fatalisme el planteja.
Jo no crec que, encara que el meu destí sigui estar a Broadway, ho aconseguiré encara que no faci res. Jo crec que l’esforç, i en qui no treballa no guanya. Si que crec en el Destí, però penso que tots tenim diferents opcions, i depenent de el que fem a la nostra vida, el Destí ens ‘donarà’ una opció o una altra, ja que el Destí no es una màquina que fa desitjos realitat, te’ls has de guanyar. Per exemple, jo sé que el meu Destí es ser una actriu de musicals, es el que faig bé i em fa feliç, però depenent de quant m’esforci aconseguiré diferents coses: Si m’esforço moltíssim, aconseguiré ser una bona actriu i potser podré tenir una feina estable; en canvi, si no m’esforço gens, potser seré una actriu, però una actriu dolenta, arruïnada i sense feina. Tot depèn de quant ens esforcem, així que encara que creguis que estàs destinat a alguna cosa, no pots asseure’t a esperar a que el Destí et doni ‘el que ha preparat’, tu t’has de guanyar el teu propi Destí.