Són divertides, en el fons, aquestes estrelles del món de la cultura, l’esport, la política, la literatura o qualsevol art o activitat pública, que d’un dia a un altre pensen que són tan poderoses com un Déu insuperable, i si un vol parlar amb ells, ups, les portes del cel acaben tancant-se.

És cansat per als periodistes haver de topar-se una i altra vegada amb personatges d’aquest nivell, que pensen que pixen or –com a mínim– i que no tenen cap obligació més enllà de fer el que saben. Al final, es tracta de retroalimentació, i un senyor com David Bustamante hauria de saber que sí, la seva fama va més enllà de simples entrevistes a mitjans de comunicació o rodes de premsa públiques, sobretot si aquestes són en uns indrets petits com pot ser ara el Principat d’Andorra. Però, escoltin, no sé, ara hi penso, i no puc deixar de calibrar la situació i reflexionar que estrelle(te)s com aquestes viuen de la seva imatge, i més que ningú aquest Bustamante, que aspira a ser un home dolç, amable, sentit, carinyós i proper als seus fans.

Proper quan vol. I sí, no és obligada aquesta actitud que alguns pensem seria desitjable, però no és un problema, tal vegada sí una virtut, acostar-se a la gent a través dels mitjans.

D’acord que aquest cantant, com d’altres personatges de la música ben famosos, o de l’esport o del que sigui, no necessiten fer-se més promoció, però els detalls són els detalls. Bustamante potser ahir durant el concert va ser un artista entregat amb el seu públic, cosa que no descarto i que, de segur, va ser així, però això no ho és tot.

En realitat, tampoc no és cap drama, perquè després sí que arriben d’altres de gran interès que amb un somriure i una actitud més que amable accepten a totes les demandes dels mitjans de comunicació, que no són altra cosa que els altaveus del que ells fan i del que, en definitiva, els permet triomfar. O no.