Fer perdre el prestigi a algú (a nivell personal o col·lectiu) és molt fàcil, sobretot quan aquest algú s’ha entrebancat, ha caigut o està tocat. Encara que li hagin fet la traveta.
La naturalesa humana fa que siguem particularment durs, en calent sobretot, quan sobre algú cauen sospites o ombres de desprestigi. Tenim tendència a escandalitzar-nos fàcilment, a banalitzar tot l’historial, a generalitzar les sospites, a magnificar els fets i a jutjar i moralitzar sobre els implicats. Fins i tot a dubtar i desprestigiar, si es pot, a tot l’entorn proper del desprestigiat.
I, evidentment, sempre que aquest algú sigui dels altres i no dels nostres.
Entenent el prestigi com a la reputació adquirida i deguda al recorregut, exemple i èxits assolits per algú en la seva trajectòria laboral, empresarial, professional, política, cultural, o en qualsevol altre àmbit de la vida personal o col·lectiva humana.
Aquests darrers dies a Andorra, com a país, estem vivint un cas clar de desprestigi col·lectiu, davant dels altres països, a nivell econòmic internacional, però també a nivell social per part d’alguns veïns, els quals deixen entreveure una certa satisfacció davant la situació en què ens trobem, i que fins a cert punt els conforta perquè semblen trobar confirmació en les opinions i prejudicis que tenen de nosaltres.
Res d’estrany o de nou, des que el món és món.

I, com sempre, el peix gros es vol menjar al petit. Però això, que ja coneixíem tots dins la petita peixera local que és Andorra, i que teníem assumit, i es produïa d’una manera que ens semblava quasi natural, i sense adonar-nos-en, també passa a nivell global i no ens ha de sorprendre, després d’haver decidit sortir i ser presents a l’escena mundial amb l’obertura econòmica.
El que sí sorprèn, no es pot amagar, és la cruesa i les fortes conseqüències de qualsevol pas en fals que es doni a nivell exterior. El mercat és molt caníbal. És el primer revés i per tant el primer avís de que si bé cal l’obertura d’Andorra al món, cal fer-ho amb molta més prudència i tenint més garanties de que tots respectem certes regles o altrament, qualsevol pot arrossegar a la resta. I això és vàlid tant en el sentit d’Andorra cap a fora com en el sentit invers, cap a dins d’Andorra amb tot el que pot entrar.
I és que en ser un país petit, no se’ns perdonarà res. Tenim la talla més petita i per tant ideal perquè si es tracta de fer-nos ser exemplars al món, se’ns reclami a nosaltres, en lloc de a la resta. I per anar més segurs cap al futur no hem d’oblidar el passat, tot i que algú digui «prohibit fer l’andorrà ... en què aplicar la vella pràctica de fer l’andorrà podria comportar conseqüències incalculables», en l’estratègia de menyspreu reiterat de tot el que pugui suposar el diferencial positiu andorrà tradicional, quan, al cap i a la fi, és el que ens ha justificat fins avui en la nostra pervivència.
El desprestigi intern d’allò tradicional, que ens identifica, per fer prevaldre una modernitat impersonal i descontextualitzada respecte al que ens és propi, sense capacitat de seducció i per tant estèril, no és el camí.
Fer l’andorrà avui és més necessari que mai, però en el sentit adequat, que és l’únic possible. Aquest tret no és negatiu. Els catalans no van crear aquesta dita fa diversos segles per menysprear la capacitat de sobreviure dels andorrans en el temps, sino per lloar-la i admirar-la.
L’Antoni Fiter i Rossell, en el Manual Digest, Maxima 28, explica que «fer l’andorrà» serveix «com es sol dir per tot Catalunya, per expressar la taciturnitat (és a dir caràcter callat o silenciós i que defuig la conversa) i prudència per aconseguir l’honesta conveniència, perquè del contrari, si les coses es fan en contra de l’honestedat i bé públic se segueixen a vegades deplorables conseqüències», en català actual.
I no només aquest tret, que ens caracteritza com a nació, és avui necessari sinó també el de la divisa nacional «la unió, fa la força», que ens recorda que hem d’anar units sempre, si volem aconseguir els nostres objectius col·lectius com a poble o almenys quan van maldades per a superar les dificultats i adversitats.
Fer dels defectes virtut, és l’altra divisa que ens pertany i identifica, per pobres i petits. Com va escriure Nietzsche, «allò que no ens mata, ens fa més forts». Lluny d’avergonyir-nos del que ens caracteritza, n’hem d’estar orgullosos. Perquè encara som lliures. Perquè som fidels a la nostra història i per tant al nostre futur. I perquè encara som responsables del nostre prestigi.
Arquitecte