M'agraden les sorpreses. M’agraden les trucades inesperades d’amics que et recorden que són al teu costat malgrat la distància, les visites i els dinars improvisats. M’agraden perquè he après que els plans que perden l’essència de planejar-se són els que tenen millor resultat, els més divertits, els que omplen més i, de vegades, els que ens donen lliçons de vida.

Uns quants dilluns enrere, el meu pare va venir a veure’m a Barcelona. La visita no era ni sorpresa, ni inesperada, ni improvisada. Sabíem que dinàvem junts i l’únic que em podia despertar intriga era el restaurant que havia escollit. Parlaríem de com veiem les coses ara que són 200 els quilòmetres que ens separen i no pas un passadís de pocs metres. Passejaríem pel barri, li ensenyaria on comprem el menjar i on dinem quan no tenim ganes de cuinar. I, amb la tristesa que pot envair un pare quan el fill marxa, ens acomiadaríem i tot continuaria com abans. Jo a Barcelona, ell a Andorra.
Sense voler-ho, però, els coberts van perdre el protagonisme i les paraules van marcar el nostre dinar. Vam parlar de la vida, de les preocupacions que té una noia de 18 anys, de la carrera i del núvol d’incertesa que cobreix la meva ment quan sento la paraula «futur». Va ser una sorpresa en forma de lliçó de vida: aquell dilluns vaig aprendre que ser pare no ha de ser fàcil. No ha de ser fàcil fer créixer un fill, educar-lo, convertir-lo en persona sense cap manual d’instruccions. Estimar-lo sabent que ets la llavor i part de les arrels, conscient que arribarà un moment en què hauràs de deixar que maduri sol. No ha de ser gens fàcil veure com un fill s’equivoca i haver de deixar que caigui i aprengui, esperant, des del fons de l’ànima, que se’n surti de totes, que sigui feliç, que esculli bé... O, simplement, que pugui escollir. No ho és. Ser pare i convertir-se en l’heroi de carrer que espera un fill no és fàcil. I als fills, de tant en tant, ens toca pensar-hi una mica i reconèixer aquesta gran veritat.