El fòssil tecnològic
Hi ha algú que mira el programa del Cuní i de la Rahola, que pirateja la pàgina web de Ràdio Televisió d’Andorra o que ve a Andorra per comprar un fusell Cetme del calibre 307W. Decididament hi ha gent per tot. Fins i tot per consultar el teletext. És el meu cas. Potser sóc l’únic que encara m’hi connecto, com si fos l’únic supervivent d’una pel•lícula de ciència-ficció postapocal.líptica; avui, quan tothom, pot accedir a les notícies a través d’una xarxa global que no precisa d’un comandament a distància i és capaç de reproduir imatges i vídeos en temps real. Havia de ser un d’aquests vestigis tecnològics condemnats a desaparèixer, com el Messenger, el vídeo Betacam, els telèfons mòbils que feien click en tancar la tapa o la carrera del duet LMFAO i el seu Melbourne Shuffle.
Però potser sobreviu gràcies a mi. A la meva recerca dels resultats de la primera catalana de futbol, de si l’Avià ha pogut guanyar el Molletense o quants punts té el Llagostera a la segona divisió A. Gràcies a aquestes consultes, i a d'altres, el teletext continua aguantant, amb un aire d’un altre temps, de píxels i vuit colors, d’informació immediata que conserva el seu lloc en l’era d’internet i dels smartphones. Puc saber quin és l’índex de radiació ultravioleta a l’illa de la Gomera, que la reserva hidràulica espanyola està al 73,90 de la seva capacitat total o l’evolució de la ramaderia ovina. Una cosa anomenada “Gabinete de Esperanza Gracia” em promet explicar-me tot el que em depara el futur a canvi d’una trucada telefònica a un número raonablement barat, però abans opto per consultar el meu horòscop.
A veure, “verge”: un refredat farà que em senti molt congestionat i he de procurar no enfadar-me amb ningú que em degui diners. També diu que viatjar o expressar les meves idees i plans em porten a un canvi interessant. Amb tota aquesta informació ben processada ja estic en condicions de passar al mercadillo, el lloc ideal si estàs interessat a comprar un abric de pell girada de la talla 46, una col•lecció de llibres de Paulo Coelho, deu panells de plaques solars de 250 watts, una caixa de xiclets Trident Senses amb sabor cloroform -- ideals per afrontar rodes de premsa complicades --, o un paquet de 100 accions de la Banca Privada d’Andorra. Després pots comprovar a quina hora comença el teu programa preferit, aprendre a cuinar uns fideus d’anguila i un carpaccio de budells de bacallà o demanar una línia de financiació directa que em permeti agrupar els pagaments perquè em surti molt rendible cada mes.
El teletext és com un fòssil tecnològic. De fet amb el servei de televisió d’Andorra Telecom amb el descodificador ja no hi pots accedir. Per sort, tinc un aparell petit en una habitació on si hi ha teletext però només a les cadenes espanyoles. A les franceses, les notícies es van aturar amb la mort del general De Gaulle o amb la lluita d’Algèria per la seva independència.
Per tant, no fa tants anys, el periodista Vicente Verdú escrivia a El País que “el teletext és l’opció més convenient i discreta. Silenciós, interactiu i servicial. Arribat al cim del seu desenvolupament audiovisual, la televisió ha trobat per fi, amb la clau per sobreviure: acabar amb el so i la imatge”. Era una cosa tan avançada que fins i tot es van publicar nombrosos articles sobre la ineptitud de l’espanyol per fer funcionar l’avantguarda electrònica.
Als anys noranta, una enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) treia la conclusió que tres de cada deu espanyols tenien problemes amb el vídeo; i un de cada quatre no tenien ni idea de com s’utilitza el teletext. Ara diuen que els principals seguidors del teletext són els hipsters perquè el consideren vintage. És una autèntica capsa de sorpreses. El mes de març del 2014, al de Televisió Espanyola, la notícia sobre un descens de la Borsa d’un 0,91% i la pèrdua del nivell dels 10.000 punts va anar acompanyada d’aquest text, fruit de la desbordant imaginació i d’un atac de creativitat del redactor: “La bolsa parece el somnoliento sesteante veraniego incordiado por la mosca zumbona que pretende sorber las sales de su sudor y fastidiarle el descanso”.
Després d’això em vaig veure plenament capacitat per afrontar l’examen del diploma d’espanyol DELE B1 de l’Instituto Cervantes. Tot amb només vuit colors i tres dígits.
Però potser sobreviu gràcies a mi. A la meva recerca dels resultats de la primera catalana de futbol, de si l’Avià ha pogut guanyar el Molletense o quants punts té el Llagostera a la segona divisió A. Gràcies a aquestes consultes, i a d'altres, el teletext continua aguantant, amb un aire d’un altre temps, de píxels i vuit colors, d’informació immediata que conserva el seu lloc en l’era d’internet i dels smartphones. Puc saber quin és l’índex de radiació ultravioleta a l’illa de la Gomera, que la reserva hidràulica espanyola està al 73,90 de la seva capacitat total o l’evolució de la ramaderia ovina. Una cosa anomenada “Gabinete de Esperanza Gracia” em promet explicar-me tot el que em depara el futur a canvi d’una trucada telefònica a un número raonablement barat, però abans opto per consultar el meu horòscop.
A veure, “verge”: un refredat farà que em senti molt congestionat i he de procurar no enfadar-me amb ningú que em degui diners. També diu que viatjar o expressar les meves idees i plans em porten a un canvi interessant. Amb tota aquesta informació ben processada ja estic en condicions de passar al mercadillo, el lloc ideal si estàs interessat a comprar un abric de pell girada de la talla 46, una col•lecció de llibres de Paulo Coelho, deu panells de plaques solars de 250 watts, una caixa de xiclets Trident Senses amb sabor cloroform -- ideals per afrontar rodes de premsa complicades --, o un paquet de 100 accions de la Banca Privada d’Andorra. Després pots comprovar a quina hora comença el teu programa preferit, aprendre a cuinar uns fideus d’anguila i un carpaccio de budells de bacallà o demanar una línia de financiació directa que em permeti agrupar els pagaments perquè em surti molt rendible cada mes.
El teletext és com un fòssil tecnològic. De fet amb el servei de televisió d’Andorra Telecom amb el descodificador ja no hi pots accedir. Per sort, tinc un aparell petit en una habitació on si hi ha teletext però només a les cadenes espanyoles. A les franceses, les notícies es van aturar amb la mort del general De Gaulle o amb la lluita d’Algèria per la seva independència.
Per tant, no fa tants anys, el periodista Vicente Verdú escrivia a El País que “el teletext és l’opció més convenient i discreta. Silenciós, interactiu i servicial. Arribat al cim del seu desenvolupament audiovisual, la televisió ha trobat per fi, amb la clau per sobreviure: acabar amb el so i la imatge”. Era una cosa tan avançada que fins i tot es van publicar nombrosos articles sobre la ineptitud de l’espanyol per fer funcionar l’avantguarda electrònica.
Als anys noranta, una enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) treia la conclusió que tres de cada deu espanyols tenien problemes amb el vídeo; i un de cada quatre no tenien ni idea de com s’utilitza el teletext. Ara diuen que els principals seguidors del teletext són els hipsters perquè el consideren vintage. És una autèntica capsa de sorpreses. El mes de març del 2014, al de Televisió Espanyola, la notícia sobre un descens de la Borsa d’un 0,91% i la pèrdua del nivell dels 10.000 punts va anar acompanyada d’aquest text, fruit de la desbordant imaginació i d’un atac de creativitat del redactor: “La bolsa parece el somnoliento sesteante veraniego incordiado por la mosca zumbona que pretende sorber las sales de su sudor y fastidiarle el descanso”.
Després d’això em vaig veure plenament capacitat per afrontar l’examen del diploma d’espanyol DELE B1 de l’Instituto Cervantes. Tot amb només vuit colors i tres dígits.