Jo de muntanyenca no en sóc gaire, els que em coneixen ho saben prou bé. De fet,  fa força anys que vaig deixar de trescar per les muntanyes tot xiulant aquella melodia de “Vella xiruca quantes hores passades...” amb el fulard de l’esplai ben fermat al coll. I probablement, per no ser prou assídua en aquests indrets, de sobte, me n’he adonat que les generacions més joves no saben què són les xiruques.

L’origen del nom d’aquest tipus de calçat és força recent. Fou el 1950 quan l’empresari Esteve Fontfreda va manllevar del gallec el terme "Chiruca” per registrar una marca de botes. Chiruca és el diminutiu de Mercè en gallec i, a més, fou el títol d’una obra de teatre del dramaturg Adolfo Torrado, que es va representar molt els anys quaranta del segle passat. Fontfreda, en un gest romàntic, va decidir que la seva marca portés aquest nom per honorar la seva dona, la Mercè.

Per tant, darrere d’aquesta marca comercial que avui és un nom comú i es troba al nostre diccionari s’hi amaga una història d’amor, i és que cada paraula té un perquè al darrere i és important prendre consciència del fet que cada cop que deixem d’usar un mot perdem matisos, fets, històries, petits tresors del nostre passat.

Però els afeccionats a l’esport sembla que això ho trobin poc rellevant, de fet, aquest àmbit és dels més propensos a rebre neologismes i gairebé sempre, malgrat que hi hagi l’equivalència en català, s’empren en anglès.

A més, la terminologia esportiva és molt voluble. Fa anys, els que sortien a córrer practicaven el jòguing, la substantivació del verb anglès “to jog”, és a dir, trotar; també hi havia els amants de fer fúting, que malgrat que en anglès no existia aquesta expressió per referir-se a córrer, els nostres veïns francesos van inventar aquest concepte i nosaltres, sense pensar-ho dues vegades, ens el vam copiar. I ara... han arribat amb força els runners. Aquests atletes del segle XXI àvids de córrer per l’asfalt faci sol o plogui a bots i barrals, malgrat que encara no tenen una accepció al diccionari català, ja tenen verb: fan rúning.

A més, ara el muntanyisme s’anomena randonner, com en francès, i del verb trescar ja ens en podem oblidar, ara el que es porta és fer trekking. Per tant, per trepitjar fort ens n’hem d’oblidar de les xiruques, ara ens hem de calçar botes de trekking.

Tot i així, jo, que sóc una romàntica, continuaré usant el terme xiruques, perquè de vegades les paraules tenen l’encant d’evocar més que un mer significat, a mi fins i tot em transporten al passat. Quins records “Vella xiruca quantes hores passades...”