Vestit d’etiqueta
La gran aportació de les marques de roba de baix cost a la història de la humanitat no és, contràriament al que es pensa, el seu preu sinó el fet d’haver acabat amb una controvèrsia que s’arrossegava des de feia segles: la de decidir quin és el text més llarg del món. Durant molts anys la majoria d’experts s’inclinaven pels 9.609.000 caràcters de A la rercerca del temps perdut de Marcel Proust. Tot i que hi havia altres opinions. Ara ja no hi ha cap dubte.
El primer lloc indiscutible és per a les etiquetes de les peces de vestir de Zara. La informació que hi ha, sobre com rentar la teva camisa, deixa curt el text de Proust, la Bíblia i el Quíxot junts. El problema és que aquests els he llegit i entès, cosa que no aconsegueixo amb el rentat en sec, el cicle curt i els pictogrames. És tan complicat com un article del suplement Babelia o el discurs de l’Arquitecte a Matrix Reloaded, que comparava la vida amb el remanent d’una equació no balancejada connatural. I jo que no recordo ni quatre elements de la taula periòdica, em sento com el matemàtic Alan Turing, intentant desxifrar el codi de la màquina alemanya de criptografia Enigma durant la segona guerra mundial o com un explorador del National Geographic que vol localitzar la tomba de Genguis Khan.
El que hi ha a l’interior de la meva camisa, a part de picar-me quan la vaig estrenar perquè no està feta amb el material dels somnis, no és una etiqueta. És un manual d’instruccions, i el deu haver escrit Dan Brown perquè el final és una mica fluix. A més tant d’esforç per no res. Quan vaig trobar unes tisores vaig tallar l’etiqueta. Tot sigui que, quan surti de la rentadora, la camisa serveixi per a un nan. Les instruccions cada cop son més inútils. Ho he pogut constatar sense sortir de l’àmbit domèstic.
Quan a casa vam comprar la planxa de la roba, a la capsa hi posava «no planxar sobre el cos». A l’envàs del sabó de dutxa hi diu «utilitzar com un sabó normal» i en alguns menjars congelats de la marca més coneguda d’aquest ram surt com a suggerència per servir: «descongelar primer». A l’habitació tenim un televisor petit amb instruccions tan grans com la d’«abans de mirar un programa, encengui el televisor». A les instruccions dels medicaments també s’hi troben perles. Aquests dies en què m’he dedicat a fer neteja de la farmaciola, he descobert que un xarop contra la tos infantil recomana «no conduir ni utilitzar maquinària pesant després d’usar aquest medicament». A les llums de Nadal que tenim per guarnir la casa hi diu «només per fer servir a l’interior o a l’exterior».
El dia que vaig tenir la mala idea d’intentar posar-me a cuinar, em vaig comprar un equip de xef d’estrella Michelin. Quan vaig llegir a la capsa d’un ganivet: “mantenir fora de l’abast dels nens i de les mascotes” se’m va tallar en sec la inspiració culinària davant la perspectiva d’haver de fugir perseguit per un gosset armat amb un ganivet. Més breu va ser la meva incursió en el complicat món del bricolatge. Tot per culpa d’una serra elèctrica o, més bé, de les seves instruccions. Quan vaig llegir a la prestatgeria d’una macrobotiga allò de «no intenti aturar la serra amb les mans o amb les cames» vaig tornar a rememorar La matança de Texas i vaig descartar el bricolatge, no fos el cas que, en un rampell, d’inconsciència intentés aturar la serra amb el peu.
I és que hi ha gent inconscient i legislacions com la dels Estats Units que dóna el dret als seus ciutadans de ser maldestres, ximples i incauts. Aquell país té un greu problema amb les demandes civils i mercantils. No és d’estranyar que els fabricants prefereixin pecar per excés que per defecte amb els manuals d’instruccions. La setmana passada em vaig comprar un termòmetre digital ara que ja no en fabriquen de mercuri per mesurar la febre. En el paper que l’acompanya s’explica que “empassar-se’l pot ser fatal”. Estant malalt i per allunyar el malson d’adormir-me amb el termòmetre a la boca, m’he posat a retallar etiquetes de les peces de roba com un possés.
A la propera camisa que compri al Zara potser ja no ho hauré de fer. Ara, que segons la revista Forbes, el propietari de la marca, Amancio Ortega, ha baixat del tercer al quart lloc a la llista dels més rics, és possible que el primer que faci sigui reduir la longitud de les etiquetes.
El primer lloc indiscutible és per a les etiquetes de les peces de vestir de Zara. La informació que hi ha, sobre com rentar la teva camisa, deixa curt el text de Proust, la Bíblia i el Quíxot junts. El problema és que aquests els he llegit i entès, cosa que no aconsegueixo amb el rentat en sec, el cicle curt i els pictogrames. És tan complicat com un article del suplement Babelia o el discurs de l’Arquitecte a Matrix Reloaded, que comparava la vida amb el remanent d’una equació no balancejada connatural. I jo que no recordo ni quatre elements de la taula periòdica, em sento com el matemàtic Alan Turing, intentant desxifrar el codi de la màquina alemanya de criptografia Enigma durant la segona guerra mundial o com un explorador del National Geographic que vol localitzar la tomba de Genguis Khan.
El que hi ha a l’interior de la meva camisa, a part de picar-me quan la vaig estrenar perquè no està feta amb el material dels somnis, no és una etiqueta. És un manual d’instruccions, i el deu haver escrit Dan Brown perquè el final és una mica fluix. A més tant d’esforç per no res. Quan vaig trobar unes tisores vaig tallar l’etiqueta. Tot sigui que, quan surti de la rentadora, la camisa serveixi per a un nan. Les instruccions cada cop son més inútils. Ho he pogut constatar sense sortir de l’àmbit domèstic.
Quan a casa vam comprar la planxa de la roba, a la capsa hi posava «no planxar sobre el cos». A l’envàs del sabó de dutxa hi diu «utilitzar com un sabó normal» i en alguns menjars congelats de la marca més coneguda d’aquest ram surt com a suggerència per servir: «descongelar primer». A l’habitació tenim un televisor petit amb instruccions tan grans com la d’«abans de mirar un programa, encengui el televisor». A les instruccions dels medicaments també s’hi troben perles. Aquests dies en què m’he dedicat a fer neteja de la farmaciola, he descobert que un xarop contra la tos infantil recomana «no conduir ni utilitzar maquinària pesant després d’usar aquest medicament». A les llums de Nadal que tenim per guarnir la casa hi diu «només per fer servir a l’interior o a l’exterior».
El dia que vaig tenir la mala idea d’intentar posar-me a cuinar, em vaig comprar un equip de xef d’estrella Michelin. Quan vaig llegir a la capsa d’un ganivet: “mantenir fora de l’abast dels nens i de les mascotes” se’m va tallar en sec la inspiració culinària davant la perspectiva d’haver de fugir perseguit per un gosset armat amb un ganivet. Més breu va ser la meva incursió en el complicat món del bricolatge. Tot per culpa d’una serra elèctrica o, més bé, de les seves instruccions. Quan vaig llegir a la prestatgeria d’una macrobotiga allò de «no intenti aturar la serra amb les mans o amb les cames» vaig tornar a rememorar La matança de Texas i vaig descartar el bricolatge, no fos el cas que, en un rampell, d’inconsciència intentés aturar la serra amb el peu.
I és que hi ha gent inconscient i legislacions com la dels Estats Units que dóna el dret als seus ciutadans de ser maldestres, ximples i incauts. Aquell país té un greu problema amb les demandes civils i mercantils. No és d’estranyar que els fabricants prefereixin pecar per excés que per defecte amb els manuals d’instruccions. La setmana passada em vaig comprar un termòmetre digital ara que ja no en fabriquen de mercuri per mesurar la febre. En el paper que l’acompanya s’explica que “empassar-se’l pot ser fatal”. Estant malalt i per allunyar el malson d’adormir-me amb el termòmetre a la boca, m’he posat a retallar etiquetes de les peces de roba com un possés.
A la propera camisa que compri al Zara potser ja no ho hauré de fer. Ara, que segons la revista Forbes, el propietari de la marca, Amancio Ortega, ha baixat del tercer al quart lloc a la llista dels més rics, és possible que el primer que faci sigui reduir la longitud de les etiquetes.