Aquest dimarts los Chunguitos estaven anunciat al Carnaval d’Encamp. Al final no hi van poder venir, però quins records d’altres èpoques. Ara ja no sabia ni tan sols si encara feien actuacions. Jo quan sento enyorança poso alguna de les seves cançons que guardo de quan només tenia uns 18 anys i les escolto. Altres temps! La veritat és que pensava que ho havien deixat com ho han fet los Chichos i altres grups d’aquella època, quan encara la coneguda com a rumba gitana estava molt de moda i tothom cantava i sentia rumbes. Però, sembla ser que continuen fent àlbums amb les seves antigues cançons, participant en alguna sèrie o programa a la televisió i, inclús, fent de presentadors. Però ara ja no és el mateix. Han perdut molt amb el temps prestant-se a fer certes coses només per poder continuar amb la seva vida dins del món de la, diguem, «fama».
D’aquell grup format als seus començaments pels tres germans, Enrique, Juan i José Salazar, només van quedar dos després de la mort en 1982 del seu compositor i cantant, Enrique. Més tard, Juan i José van continuar la seva carrera artística amb el nom de Hermanos Salazar.
Los Chunguitos van aconseguir la fama amb la cançó Dame veneno en 1976, quan encara actuaven pels mesons de la Plaça Major de Madrid. Després vindria la seva participació en bandes sonores de pel·lícules com Deprisa, deprisa, de Carlos Saura; Perros callejeros, de José Antonio de la Loma; i Días Contados, de Imanol Uribe. La seva fama estava consolidada.
Les seves cançons sempre tractaven temes com la marginació i la pobresa que existien dins dels barris apartats de la gran urbes on habitaven desemparats, prostitutes, drogoaddictes, traficants de drogues, etc. Gent capaç de fer gairebé qualsevol cosa per sobreviure. Els mateixos vivien al barri de Vallecas. Però també parlaven d’amor i de gelosia, de conflictes entre ideologia i sentiments, de costums gitanes, del respecte als seus majors, etc. Tota una sèrie de coses que van cridar l’atenció i la curiositat de la gent en aquella època arribant a fascinar, amb les seves tragèdies, a la anomenada moguda madrilenya fent que el grup fos acceptat, fins i tot, als ambients més moderns. Però, el seu triomf dins d’aquests ambients va ser molt efímer. El grup no estava preparat per a fer grans espectacles, sinó per a actuacions més properes on les palmes i la guitarra de Juan emocionaven al públic assistent. Fins arribar a la seva dissolució després de trenta anys pujats, sense descans, als escenaris.