Ens costa mirar-nos als ulls
Ens costa mirar-nos als ulls. Posar-nos davant del mirall i veure’ns l’ànima. La por, costi el que costi acceptar-ho, neix amb el sentiment encongidor de no veure’ns-hi reflectits. De veure-hi alguna altra persona, amb el nostre rostre, els cabells despentinats i sense arracades però que no és nosaltres. Els valents ho aguanten. Aguanten una sessió de retrets personals i profunds, d’aquells que només un es coneix, amb ells mateixos. La majoria de la gent no. Per equilibrar la balança, acostumem a ser camaleònics i ens agrada inventar-nos i imaginar-nos sent persones totalment diferents. Ens adaptem a les situacions noves i busquem i decorem aquella part que encaixa més amb el moment. Hi ha una setmana a l’any que tenim la sort de poder passejar pel carrer tot allò que som, tot allò que amaguem i que fingim, i inventar-nos a nosaltres mateixos. Una setmana en la qual podem despullar-nos davant del món amb una excusa: és carnaval. M’agrada pensar que al voltant d’aquesta festa hi ha instal·lada una màgia magnetitzant que aconsegueix arrencar-nos la vergonya, fer-nos mirar, per fi, el fons de l’ànima i no avergonyir-nos de qui som. Eliminant els retrets.
Els dies de carnaval, el fred desapareix amb certa facilitat i no només ho fa de nit. També amb les rues de la tarda tenim la sensació que el Febrer és càlid. Es respira l’eufòria i la temperatura puja amb els crits. Els observo i semblen formigues obreres, divertides, plenes de colors, que es dirigeixen carrer avall per seguir la marxa. Música de tot tipus és escopida per uns altaveus que semblen esclatar en milers de bocins, com el confeti que crea una catifa de paperets de colors. Molts flashos que intenten inmortalitzar el ridícul. Avui no importa que passi a la posteritat.
Perruques de la Duquesa de Alba, el Petit Nicolás, les targetes opaques, com més homes vestits de dona millor, la princesa Frozen i el polític de torn. En definitiva, ens mirem i ens inventem.