MODELS ESGOTATS. NOUS HORITZONTS. Part 2/5
"On estem. Models esgotats."
Dos factors essencials es van conjugar durant la dècada dels 90 per permetre el
naixement d'un “monstre” que acabaria posant en entredit la supervivència del
Principat: la bombolla immobiliària.
El desenvolupament econòmic basat en el turisme i el comerç va anar engreixant
el fluxe monetari fins a uns nivells tals que les quantitats de beneficis generats
havien de trobar un lloc on poder continuar rendint més enllà de la rotació de
stocks que l'activitat comercial comporta de manera natural. Les condicions de
rendibilitat als mercats financers, amb uns tipus d'interés històricament sota
mínims, no eren suficientment atractives per als inversors. La solució va arribar a
través del sector de la construcció que, podent accedir al finançament gairebé
sense cost, va fer de l'immobiliari el producte més atractiu mai vist.
Tot semblava un conte de fades: una propietat immobiliària en la que es podia
invertir un diner en un moment determinat, es podia revendre poc temps després
amb uns beneficis extraordinaris i gairebé increibles. I el joc es podia reiniciar
tantes vegades com es volgués. La gallina dels ous d'or era inmortal. La bombolla
no feia més que créixer sense que se'n veiés el final, malgrat les advertències
d'alguns que eren acusats de voler aigualir la festa.
La festa es va acabar, però, de manera sobtada i amb trencadissa. Les
consequències són ara ben patents i visibles.
De tota aquesta situació cal retenir una paraula, un factor, un fet importantíssim,
que es va passar per alt i que avui, sovint, recordem amb recança: la reinversió.
El model econòmic basat exclusivament en turisme i comerç, apalancat pel sector
immobiliari, no va tenir prou en compte que la reinversió dels beneficis és
imprescindible per dos motius essencials: la innovació i l'enfrontament a la
competència. I això només en aspectes que afecten directament a la productivitat.
Cal afegir que també s'ha de contemplar la reinversió dels beneficis en aspectes en
els que la societat també se'n veurà recompensada: creixement i desenvolupament
educatiu, col.laboració i atenció social, infraestructura civil, implementació de
models creatius i culturals, i tot allò que aporti valor a la societat fora dels àmbits
purament econòmics.
No es va fer ni una cosa ni l'altra i el paradís que semblava etern, avui ja no
existeix.
La principal consequència constatable és que avui, en el model binòmic turismecomerç,
Andorra no és una destinació singular. Tampoc ens dirigim a un nínxol de
mercat determinat ni oferim un producte significativament diferenciador al respecte
de la competència. No hem sabut preparar-nos per a un futur com el que ens ha
atrapat i tampoc ens em sabut reinventar per tal d'adaptar-nos a un nou paradigma.
Analitzant aquest fet podem posar l'esquí com a exemple del que podia haver estat
i no és: el turisme de neu que ens visita és en general, a la llum dels paràmetres
que els organismes controladors dels sector estableixen, d'una qualitat baixa.
Les inversions en el sector es van dirigir a l'ampliació de superfícies esquiables en
comptes de l'optimització dels recursos existents i la millora dels mateixos per
captar un turista de més poder adquisitiu. No es va entendre que calia aconseguir
més qualitat i no més quantitat.
Tampoc es van tenir en compte les inferències dels models meteorològics que
apunten a una important disminució de la innivació en cotes per sota dels 1800-
2000 metres. Les inversions orientades en aquest sentit, doncs, ja es preveien
ruïnoses en un futur no gaire llunyà. Aquest error, però, que ja és inherent a
l'evolució del model a Andorra, s'ha reproduit històricament en el comerç de
manera automàtica, genètica podriem dir.
No ha estat fins que la realitat ha demostrat que, en els casos de mercats molt
estrets, inclós físicament, és molt més rendible la qualitat que la quantitat, que
alguns dels actors econòmics del país han decidit, tímidament, començar a girar el
rumb.
Casos com el de l'Associació de Comerciants d'Andorra la Vella exemplifiquen que
la tasca és difícil. Ells mateixos, els que han de veure ben clar que s'ha de canviar
el rumb, s'oposen a mesures com la de transformar el seu “terreny natural de joc”
cap a estructures demostrades de millor rendiment i acceptació per part dels
visitants: les zones peatonals.
Ara, potser, ja estem lluny dels objectius i serà massa tard, almenys per al model
que estem analitzant.
Aquella gallina dels ous d'or que semblava inmortal no s'ha mort, l'hem matat
nosaltres. Els dos models productius ens els quals Andorra ha basat el seu
creixement fins a l'actualitat estan, doncs, esgotats.
Cal, sense cap mena de dubte, explorar nous models, buscar nous generadors
d'activitat econòmica i aplicar-los ràpidament.
Pròxima entrega: “On anem. Horitzons improductius.”