MODELS ESGOTATS. NOUS HORITZONTS. Part 1/5
A la vista de l'actual situació d'immovilisme institucional al respecte del present i futur del nostre país, compartiré la meva opinió sobre el que s'hauria d'entendre com a una aportació a trobar solucions que ens ajudin a sortir del maleït forat en el que estem ficats.
Cal tenir ganes i valentia, però cal.
"D'on venim. Orígens de fortuna."
A partir de la dècada dels 50, Andorra va trobar en l'afluència dels visitants
estrangers una via d'intercanvi econòmic basat en l'oferta d'un producte destinat a
un nou visitant fins al moment desconegut al país.
A imatge dels antics soldats de fortuna, Andorra va desenvolupar el seu creixement
econòmic a força de proporcionar atractius articles, objecte de desig, principalment
als veïns espanyols, que es refeien lentament de les ferides causades per una
guerra civil de curta durada però de llarga agonia. El creixement empresarial de
posguerra permetia que la disponibilitat econòmica d'aquest nou visitant fós molt
.
elevada, especialment en el cas català, amb la qual cosa la prosperitat al Principat
només podia fer que desenvolupar-se fermament.
L'obertura de la primera pista d'esquí a les valls andorranes, l'any 1957, va suposar
tot un esdeveniment d'incalculables consequències en aquells moments.
L'aprofitament comercial de la neu anava guanyant terreny lentament fins al punt
que, juntament amb l'oferta de productes sense competència, abans esmentada,
contribuïa a l'enfortiment de la posició d'avantatge d'Andorra.
Vaixelles de Duralex competien aferrissadament amb les innovadores mitges de
nylon i les primeres aspirines franceses per tal de col.locar-se al primer lloc del
rànquing de productes estel.lars, quasi màgics.
I com si de màgia es tractés, prol.liferaven els basars andorrans on el visitant es
podia imaginar, embadalit, al bell mig de qualsevol mercat oriental atapeït de
mercaderies desconegudes que anaven de les olles a pressió SEB fins als
caramels Sugus passant per la xocolata suïssa Toblerone, la llet en pols Régilait, el tabac americà o els alcohols en forma de “Caballo Blanco”, Johnnie Walker o
Ricard, amen de moltes altres fantasies meravelloses que deixaven el desig ben
satisfet i la butxaca ben buida.
Des dels seients descoberts dels jeeps multicolors d'excursions Lito, Coll o Font,
que, per dreceres sense asfaltar i a cops quasi perilloses, travessant rierols o
congestes de neu, portaven als turistes despentinats i riallers fins dalt del tot de les
nostres muntanyes, assistiem meravellats al naixement de l'imperi “Anduralex”.
A través de dos elements aparentment dissociats, visitants estrangers i productes
exclusius, es va passar molt ràpidament d'una economia de subsistència al sector
primari a la creació d'una forta simbiosi entre dos sectors productius econòmics
desconeguts a Andorra: turisme i comerç.
Aquesta situació va provocar també un salt importantíssim en el procés standard
de producció econòmica: el trànsit del sector primari al terciari sense establir les
bases d'un adequat model productiu secundari industrial o transformador com a
corretja de transmissió garantidora de recursos econòmics.
Durant les dècades dels 70 i 80, els reis de les vendes ja eren el formatge de bola
“Sombrero de Copa”, la mantega en llauna Breda, els sacs de sucre de 5 kgs i els
Levi's 501 complementats amb un bon parell de mocassins Sebago cosits a mà.
Gràcies en part, també, a l'ampliació de l'oferta comercial amb productes
novedosos com els discs de vinil, l'electrònica, els perfums, la moda, els productes
farmacèutics i cosmètics i la recent cibernètica, la dinàmica expansiva del model
binòmic turisme-comerç va anar engrandint el forat no ocupat per l'inexistent sector
secundari. A l'ensems es generava un forat productiu d'una amplada i fondària
inimaginables 30 anys abans, quan “pujar a Andorra” era tota una aventura.
Cal dir, però, que els actors principals d'aquesta embranzida econòmica no van fer
tot el necessari per tal d'assumir les responsabilitats, com a mínim socials, que
corresponen a una societat moderna i preventiva cara al futur. Algú ja va dir en un
moment determinat que això podia ser “pa d'avui i gana per demà”. No es va
equivocar gaire.
Mentre la creació de riquesa agafava una velocitat gairebé il.limitada, la
corresponent reinversió en infraestructura social brillava per la seva absència.
Excepte comptades excepcions, com la posada en servei de la Caixa Andorrana
de Seguretat Social l'any 1968, l'establiment de mecanismes de garantia per la
supervivència dels models socials no es va dur a terme en cap cas.
Pròxima entrega: "On estem. Models esgotats."