• L'objectiu és eliminar barreres comercials entre els EUA i la Unió Europea

Foto: NOE

Transcorregut més d'un any i mig des de l'inici de les converses sobre l'Acord transatlàntic de comerç i inversió (TTIP per les sigles en anglès) entre els EUA i la Unió Europea, les negociacions ja han arribat a la vuitena ronda a celebrar durant els primers dies d'aquest mes de febrer (liderada per l'espanyol Ignacio García Bercero per part de la UE i pel nord-americà Dan Mullaney per part dels EUA). Les set reunions mantingudes anteriorment són il·lustratives de la voluntat d'avançar per ambdues parts, tot i que l'ambició de l'acord futur, la seva transcendència econòmica, jurídica i geopolítica, així com el nombre elevat d'actors implicats fan que no sigui un objectiu ni senzill ni a curt termini.

El TTIP és, sens dubte, un projecte ambiciós i alhora controvertit. L'objectiu és eliminar barreres comercials entre els EUA i la Unió Europea, incloent tant els obstacles aranzelaris com els no aranzelaris, és a dir aspectes com les diferències reguladores entre ambdues àrees o les restriccions a la inversió, la qual cosa permetrà, en última instància, simplificar la compravenda bilateral de béns i serveis. L'abast del TTIP és ampli i comprèn àmbits com l'energia i les primeres matèries, els productes agrícoles i manufacturers, els serveis, la inversió, la contractació pública, la regulació industrial, les barreres sanitàries i fitosanitàries, els drets de propietat intel·lectual, aspectes laborals i comercials, i les pimes.

La liberalització del comerç entre els EUA i la UE no és una idea nova, sinó que és una qüestió que de manera recurrent va ressorgint des de la dècada dels 90. Tanmateix, la iniciativa no ha comptat amb el suport polític suficient fins al moment en què els problemes de creixement d'Europa i, en menor mesura, dels EUA han posat sobre la taula la necessitat d'impulsar estímuls nous al comerç exterior i a la inversió estrangera com a via per generar activitat i ocupació i, addicionalment, competir amb les puixants economies emergents.

Els estudis fets per avaluar l'impacte econòmic de l'acord han tendit a assenyalar els seus efectes positius sobre el creixement, tot i que hi ha diferències en estimar la magnitud d'aquest impacte. L'estudi de referència, elaborat pel Centre for Economic Policy Research (CEPR) el març del 2013, va concloure que un acord ambiciós —consistent en una reducció total dels aranzels, una reducció del 25% de les barreres no aranzelàries i una rebaixa del 50% dels obstacles en la contractació pública— conduiria a un creixement del PIB de la UE i dels EUA del 0,5% i del 0,4% respectivament. D'altra banda, l'estudi elaborat per la Betelsmann Foundation conclou que si el TTIP eliminés completament les barreres aranzelàries i no aranzelàries, l'augment del PIB per capita a llarg termini seria del 5% a la UE i del 13,4% als EUA. Aquest darrer treball assenyala que Espanya seria, després del Regne Unit i de Suècia, el país europeu que més es beneficiaria de l'eliminació dels obstacles comercials, en registrar un augment del 6,6% del seu PIB per capita a llarg termini.

Cal matisar, no obstant això, que algunes veus crítiques han qüestionat el potencial impacte positiu del TTIP sobre la base que aquestes estimacions es fonamenten en gran mesura en el desmantellament de les barreres no aranzelàries, doncs actualment els aranzels que hi ha entre els EUA i la UE són ja reduïts. Per tant, l'impacte final sobre el creixement del TTIP dependrà en bona mesura de la seva capacitat per eliminar barreres no aranzelàries, objectiu complex com la pròpia Comissió Europea ha reconegut, en assenyalar que tan sols el 50% de les barreres no aranzelàries existents es poden reduir o eliminar mitjançant l'acció política. D'altra banda, és precisament en aquest àmbit en el qual el TTIP està trobant més resistència, perquè afecten temes sensibles per a l'opinió pública com ara la protecció al consumidor o la política mediambiental.

A més de les resistències internes, el TTIP també ha aixecat veus crítiques externes que assenyalen que l'auge recent dels acords comercials bilaterals o regionals —el «Trans-Pacific Partnership» o el Tractat de lliure comerç entre la UE i el Japó són altres exemples rellevants— debilita la posició de l'Organització Mundial del Comerç per impulsar reformes globals del comerç internacional, significa un retorn al multilateralisme i, en alguns casos, constitueix una via d'exportació de les normes reguladores de les grans potències econòmiques com els EUA i la UE a tercers països. 

Conseller delegat

Banca Privada d'Andorra

Per a més informació consulti l'edició en paper.